La pandèmia de la Covid-19 va obligar governs i sistemes sanitaris a prendre decisions extremes en condicions límit. Però no totes les decisions poden quedar emparades pel context d’emergència. Algunes, per la seva naturalesa, exigeixen encara avui una explicació política, moral i democràtica i potser penal.
El que va passar a les residències de gent gran a Madrid —i també, amb una intensitat sovint oblidada, a Catalunya— és una d’aquestes qüestions pendents.
Cinc anys després, el debat públic ha quedat parcialment fixat en el cas madrileny. Però aquesta focalització ha tingut un efecte col·lateral pervers: ha invisibilitzat el que també va succeir a Catalunya, on les xifres de mortalitat a residències van assolir nivells igualment dramàtics. Aquest article revisita aquells fets amb la perspectiva del temps, però sense diluir-ne la responsabilitat.
Un escenari que ja era conegut
Quan Espanya decreta l’estat d’alarma el març de 2020, la informació clau ja existia. Itàlia havia anticipat el patró de mortalitat: el 78% de les víctimes tenien més de 70 anys. A mesura que avançava la pandèmia, les dades espanyoles i catalanes ho confirmaven amb cruesa: el 86% dels morts pertanyien a aquesta franja d’edat; els menors de 60 anys només representaven un 5% del total.
També es coneixia el mecanisme clínic principal de la mort: la insuficiència respiratòria greu causada per la resposta immunitària al virus. I també se sabia que l’únic recurs capaç de revertir-la en els casos més greus era la ventilació mecànica invasiva (VMI).
Malgrat tot, no es van adoptar mesures específiques orientades a protegir de manera prioritària la població de més edat. No hi va haver una planificació preventiva robusta ni una estratègia clara per reforçar residències i llars. La reacció institucional va ser tardana, i quan es va intentar adquirir material crític, el mercat internacional ja estava col·lapsat.
Residències convertides en zones de risc
El fracàs es va fer especialment visible a les residències de gent gran. Sense supervisió sanitària adequada, sense capacitat d’aïllament, amb manca de material de protecció i sense tests als cuidadors, moltes residències es van convertir en focus d’infecció i mortalitat.
A Catalunya, la situació va assolir dimensions tràgiques: el 6 d’abril de 2020, els morts a les residències ja eren 909, el 25% del total espanyol en aquell moment. Les crides d’auxili de cuidadors i responsables van ser reiterades i públiques. La resposta de l’administració va arribar tard i va ser insuficient.
Paral·lelament, no es va desplegar cap pla global per protegir les persones grans que vivien a casa, moltes d’elles soles. Alguns centres d’atenció primària van actuar amb diligència, però va faltar una estratègia coordinada: identificació, localització, visites inicials i seguiment telefònic regular. Mesures elementals que haurien pogut limitar els danys.
El criteri silenciat
Però el nucli més controvertit del que va passar no és només l’abandonament logístic, sinó el criteri de triatge que es va aplicar en la pràctica. Un criteri que, malgrat els eufemismes, va tenir un factor determinant: l’edat.
Testimonis de personal sanitari, serveis d’ambulàncies, cuidadors i familiars van coincidir a assenyalar que les persones de més de 75 o 80 anys eren desincentivades sistemàticament de ser traslladades a l’hospital. Aquest fet va ser recollit per mitjans internacionals i va transcendir fronteres.
Les autoritats polítiques ho van negar, apel·lant a suposats “criteris clínics individualitzats”. Però els documents interns del sistema sanitari expliquen una altra història.
El protocol que ho diu tot
El document del SEM del 24 de març de 2020 estableix criteris per a la limitació de l’esforç terapèutic basats en l’“optimització dels recursos” i en els “anys de vida salvats”. Traduït a la pràctica, el protocol fixa un tall clar:
— A partir dels 75 anys, els pacients no accedeixen a la VMI.
— Reben oxigenoteràpia amb mascareta.
— Si aquesta falla, el procediment s’atura.
No importa si la persona és autònoma, camina diàriament o no presenta fragilitat severa. L’edat actua com a criteri excloent. En molts casos, el pas següent és una sedació terminal, sense que s’hagin explorat totes les opcions disponibles.
El llenguatge del document és especialment revelador: instruccions per “plantejar la limitació com un bé pel pacient”, indicacions explícites de no mencionar la manca de llits, i eufemismes per evitar parlar clarament de la negació del tractament decisiu. Tot plegat configura una enginyeria del llenguatge orientada a normalitzar la desatenció.
Discriminació per edat
Un dels aspectes més inquietants és que el protocol aplica el mateix tractament a una persona de més de 75 anys plenament funcional que a algú en situació de fragilitat extrema. La variable decisiva no és l’estat clínic real, sinó l’edat cronològica.
Això condueix a una conclusió incòmoda: en la pràctica, es va establir una discriminació sanitària per raó d’edat. Un criteri que contradiu els principis d’equitat del sistema sanitari i obre interrogants ètics de primer ordre.
Aquí el podeu trobar:
Responsabilitats diluïdes
Encara més greu és que el document que estableix criteris de vida o mort no està signat per cap màxim responsable polític ni mèdic. És una manera evident de diluir responsabilitats. Un protocol d’aquesta naturalesa hauria d’haver estat assumit explícitament per la consellera de Salut i pels màxims responsables sanitaris. No ho va ser.
Aquest buit de responsabilitat política és una de les grans assignatures pendents. Perquè no es tracta només del que es va fer, sinó de qui n’assumeix les conseqüències.
Mirar enrere per entendre
Aquest article no pretén jutjar amb la comoditat del present decisions preses enmig del caos. Però tampoc pot acceptar que tot quedi justificat per l’excepcionalitat del moment. El que va passar a les residències durant la Covid revela fragilitats estructurals, errors de planificació i una concepció utilitarista de la vida en situacions límit.
Madrid va ser escenari de polèmica, denúncies i judicialització. A Catalunya, en canvi, ha predominat el silenci. Però les dades, els protocols i els testimonis indiquen que el problema va ser compartit.
I dos fets més:
A la saturació de les UCI, França va respondre amb trens medicalitzats per traslladar malalts als hospitals amb places lliures. A Espanya, el ministre Illa va continuar amb la seva postura hieràtica sense moure fitxa.
Pablo Iglesias aleshores vicepresident del govern espanyol i ministre de drets socials era, en època d’excepció i centralització, la màxima autoritat sobre les residències. Va romandre en silenci.
Recordar-ho no és un exercici de revenja, sinó una exigència democràtica. Perquè una societat que no revisa críticament com va tractar els seus més vulnerables en el pitjor moment, difícilment estarà preparada per afrontar el següent.
Durant la Covid, tenir més de 75 anys podia significar quedar fora de l’hospital. #Covid19 #Residències Share on X
Loading ...
