La història comparada té utilitat no perquè els fets es reprodueixin de manera mecànica —això gairebé mai no passa—, sinó perquè els homes que intervenen en la història tendeixen a reiterar patrons de conducta. I és precisament en aquest terreny, el dels comportaments polítics, on el paral·lelisme entre Junts i el Moviment Republicà Popular (MRP) de la França de postguerra resulta tan suggeridor com inquietant.
El MRP va ser un dels pilars fonamentals de la política francesa després de la Segona Guerra Mundial i l’eix vertebrador de la Quarta República (1946-1958). Fundat el novembre de 1944, poc després de l’alliberament de França, va néixer com el “partit de la Resistència”. Els seus dirigents —Georges Bidault, Robert Schuman i altres— provenien directament de la resistència interior o del govern francès a l’exili de Londres. No eren polítics de circumstància: eren figures amb autoritat moral, intel·lectual i històrica.
L’MRP va representar l’intent d’unir la tradició catòlica amb els valors republicans, oferint una “tercera via” entre el capitalisme liberal i el comunisme. Tot i la seva clara arrel en la democràcia cristiana, evitava aquesta etiqueta per no alienar l’electorat laic. El seu projecte era un reformisme social profund, basat en l’humanisme cristià, la dignitat de la persona i la cohesió nacional.
El partit de la fidelitat
Durant els primers anys de la Quarta República, l’MRP va ser absolutament central. El 1947 esdevingué el cor de la Tercera Força, una gran aliança de centre destinada a protegir el règim republicà tant de l’extrema esquerra comunista com del gaullisme, aleshores percebut com una amenaça plebiscitària i autoritària.
El seu llegat més durador, però, va ser la construcció europea. Robert Schuman, una de les seves figures clau, va impulsar la Declaració Schuman de 1950, que va donar lloc a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, embrió directe de l’actual Unió Europea. Schuman, profundament catòlic i d’una espiritualitat discreta, però sòlida, és avui venerable per l’Església, en la segona fase del seu procés de canonització.
L’MRP també va defensar l’escola privada catòlica mitjançant la Llei Barangé, cosa que el va enfrontar sovint amb els seus aliats socialistes, més marcadament laics. Era, en definitiva, un partit de fidelitats creuades, capaç de sostenir una aliança àmplia mentre la seva funció històrica era clara.
La decadència: quan la funció s’esgota
A mitjans dels anys cinquanta, l’MRP va començar a perdre força. La seva base electoral era profundament heterogènia: obrers cristians, classes mitjanes urbanes i conservadors rurals. Aquesta dualitat, que inicialment havia estat una virtut, es va convertir en una debilitat.
Les guerres colonials —Indoxina i, sobretot, Algèria— van dividir profundament el partit. Uns defensaven la descolonització; d’altres, la continuïtat de la “França d’ultramar”. Però el cop definitiu va arribar amb el retorn de Charles de Gaulle el 1958. Davant el caos institucional de la Quarta República, molts votants de l’MRP van veure en de Gaulle un líder més fort, capaç d’imposar ordre, estabilitat i una nova arquitectura institucional.
Amb la instauració de la Cinquena República, el sistema va virar cap a un model presidencialista que feia innecessari —i fins i tot redundant— un partit com l’MRP. La seva raó de ser havia desaparegut. El partit es va dissoldre formalment el 1967, tot i que feia anys que ja havia caigut en la marginalitat. Els seus quadres es van dispersar cap al centredreta o cap a l’òrbita de la democràcia cristiana europea.
Simplificant-ho, de l’MRP es deia que tenia electors de dreta, militants de centre i dirigents d’esquerra. Aquesta combinació, sense una funció clara en el nou règim, el va acabar esgotant.
El mirall de Junts
Sense forçar paral·lelismes —les diferències són evidents—, el cas de Junts presenta elements inquietantment similars. Procedeix d’una tradició de resistència: el catalanisme democràtic, europeista i institucional de la primera CDC de Jordi Pujol, amb l’experiència de la clandestinitat i la reconstrucció de la Generalitat recuperada. Durant anys, Junts —o el seu antecedent— va actuar com a pal de paller del sistema català, articulant una gran aliança transversal.
També aquí hi ha una figura excepcional el llegat de la qual condiciona tot el relat posterior: Jordi Pujol, constructor de l’autonomia, profundament catòlic, però amb un perfil molt diferent del de Schuman. Quan aquesta figura queda enrere, el partit entra en una crisi de sentit.
L’independentisme trenca l’aliança central de la mateixa manera que la Cinquena República va trencar l’equilibri de la Quarta. Junts queda atrapat entre el gest i la nostàlgia, entre la retòrica de la resistència i la incapacitat de construir una nova funció sistèmica.
A partir d’aquí, la demolició electoral pot venir per la dreta, com va passar amb el gaullisme. Aliança Catalana pot jugar aquest paper, amb totes les seves limitacions: no prové de cap passat heroic, no té una visió d’Estat comparable al gaullisme i basa la seva força en un monoconreu temàtic —immigració i conflicte cultural— amb una mirada tàctica i de curt termini. Però també és cert que la Catalunya actual té horitzons més estrets, i això pot ser suficient.
Si aquest escenari es consolida, el problema de Junts no serà tant la força de Ripoll com les seves pròpies incapacitats polítiques, la pèrdua de contacte amb el seu electorat real i la confusió entre lideratge personal i projecte col·lectiu. Quan un partit deixa de saber per què existeix, l’extinció no és un accident: és un desenllaç.
Quan el lideratge substitueix el projecte, el final acostuma a ser la marginalitat. #Junts #Democràcia Share on X
Loading ...
