Pujol parla i assenyala que el camí no és la independència

Jordi Pujol ha parlat a través del llibre “Entre el dolor i l’esperança” que, en forma d’entrevista, ha dut a terme l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro.

Pujol sempre ha estat un home molt valent. Una actitud escassa en els nostres àmbits, i ara ho torna a demostrar perquè en la seva situació, en la qual una bona part del país l’ha vituperat sense esperar el resultat del judici, es necessita valor i responsabilitat per afirmar que el camí que s’ha seguit no funciona i que cal retornar al punt en que estàvem abans que el tren comencés a anar per la mala via, és a dir l’Estatut del 2006 ratificat pel Congrés i sense els delmes que va pagar el Tribunal Constitucional que, cal dir, que retallava alguns aspectes sobretot referits a l’àmbit de la justícia, però que al mateix temps ho feia donant la solució per resoldre el problema. Apuntava que aquelles competències només eren possibles a través de lleis orgàniques de l’estat que era la font del dret en aquelles matèries.

Pujol sempre ha estat contrari, al llarg de la seva vida política, a l’independentisme. Ni el veia possible ni necessari. El considerava una font de frustració i veia en el 6 d’octubre de Companys una greu irresponsabilitat, i el més semblant que tenim a aquella data és el nostre 1 d’octubre.

Amb el pas del temps hi va haver un moment en la fase inicial del procés que Pujol es va manifestar comprensiu amb aquest, considerant que el govern espanyol no deixava un altre camí. Era difícil d’entendre aquest raonament, quan en altres moments molt més foscos de la nostra història, les dificultats no conduïen a aquest tipus de conclusió. Sigui com sigui, Pujol recupera la seva línia històrica tot donant una explicació de per què s’ha produït el desencadenament independentista.

Considera que “s’ha comprovat que l’independentisme no és prou fort per aconseguir la independència, però sí que ho és per crear un problema molt seriós a Espanya, una disfunció molt greu en la política espanyola”, convertint-se en “un factor de desgavell … creant una situació que faci malbé seriosament l’estabilitat i bon govern de tot l’estat”. “Un seriós handicap per al progrés polític i social de l’estat”. Per tant, considera que tot plegat és un mal que perjudica uns i altres, i que per aquesta raó caldria encarrilar-lo. I que per assolir aquesta fita caldria que fossin conscients uns i altres de les fortaleses que hi ha a l’altra banda.

“L’independentisme català té molta força, però no prou” i “l’assimilacionisme espanyol té prou força per reprimir, però no pas per ofegar Catalunya”. Segurament aquesta tesi no serà plenament compartida per una part no petita dels catalans, en el sentit que el xoc no està entre independentisme i assimilacionisme, sinó que a l’altra banda hi ha el respecte a la Constitució i a l’Estatut. Però el que importa no és això perquè el que és decisiu de les paraules de Pujol no és que es refereixi a l’asimilacionisme, en fer-ho no fa altra cosa que construir un escenari que permeti al món de la independència digerir amb més facilitat què els hi està dient: han de canviar de camí. Naturalmen,t hi haurà personatges aquí i allà que, guiats per les seves fòbies històriques, agafaran allò que els interessi de les declaracions de Pujol. Faran com aquell que quan el savi xinès assenyalava amb el dit a la lluna només sabia veure el dit.

Pujol cita tres exemples. Un, el que va ser un mirall per a l’independentisme, el Quebec. I ara ell el presenta com un estat, el canadenc, que ha sabut donar una sortida al conflicte, no per la via de castigar als rebels, sinó per ampliar l’autonomia i garantir els mecanismes per preservar la seva identitat. També es refereix a un exemple molt més proper i ben conegut per tots nosaltres, el del País Basc. I, fins i tot, fa referència al cas de Bèlgica i Flandes que mereixeria una atenció més gran de la que habitualment se li dóna.

Pujol advoca per acostar posicions des del realisme i cercar les fórmules que permetin aquella solució que impera al Quebec i, això ho afegim nosaltres, al País Basc i que no és cap invent complicat. És l’exercici ple de l’Estatut del 2006, el desplegament de les lleis orgàniques per completar allò que el Tribunal Constitucional va rectificar i una nova entesa que, per ser d’estat –i aquest va ser l’error d’aquell Estatut- ha d’incorporar també al PP.

 Loading ...