Aquest dijous 16, i demà divendres, Puigdemont es juga la resta de la seva credibilitat entre els seus seguidors, ja que en el camp independentista sembla que la va perdre fa ja algun temps. La raó és molt concreta: avui la Mesa del Congrés decidirà si admet a tràmit o no la proposició no de llei (PNL) que exigeix a Sánchez presentar una moció de confiança davant del Congrés. Les cartes semblen jugades per endavant, perquè la ministra portaveu del Govern, Pilar Alegría, ja ha deixat clar que no hi ha motiu per a tal cosa.
Per tant, si no hi ha canvis d’última hora, la votació serà negativa, i com que el Govern té majoria per 5 a 4 (tres del PSOE, dos de Sumar i quatre del PP), el resultat és evident.
Aquest no és un fet menor, ja que revela l’escassa capacitat d’obtenir resultats de Puigdemont i Junts, considerant que aquesta majoria governamental es va aconseguir gràcies als vots dels diputats que segueixen Puigdemont, i no per la força parlamentària del Govern. És un exemple més de per a què han servit els suports a Sánchez.
Puigdemont amenaça de posar fi a les reunions a Suïssa, de les quals mai no hem sabut massa detalls. Tampoc no hem conegut res sobre el mediador internacional, ni sobre les negociacions ni les conclusions assolides. L’únic que ha transcendit han estat silencis, retocs i falta d’informació, tant per part del Govern com dels seus interlocutors.
El final de la via negociadora pot significar moltes coses: des d’una ruptura total fins a un escenari intermedi en què Sánchez busqui suports per aprovar els pressupostos (possiblement no ho aconseguiria i seria el segon any consecutiu sense aprovar-los) i les lleis que més li interessen. Entre elles, destaca l’última proposició de llei del grup socialista destinada a protegir penalment certs membres del Govern, encara que això pugui contravenir la Constitució i els drets ciutadans. Tanmateix, al president del Govern això no sembla preocupar-li, ja que el Tribunal Constitucional actua com un apèndix de la Moncloa. Un exemple recent és l’exclusió del jutge Macías en el cas de l’amnistia, sota l’argument que ja s’havia pronunciat prèviament en el Consell General del Poder Judicial, mentre que en casos similars, com el de la magistrada Espejel en el cas de l’avortament, el criteri va ser oposat.
Per tant, Puigdemont sap que el Govern té ben controlada aquesta alta instància, cosa que necessita desesperadament per normalitzar la seva situació política i aconseguir finalment l’amnistia. En resum, la majoria de Sánchez depèn de Puigdemont, però l’amnistia de Puigdemont depèn, en gran manera, de Sánchez.
Malgrat tot, Junts quedaria en evidència si aquest nou periple acaba en res. Sánchez ha rebutjat fins ara sotmetre’s a un vot de confiança, i a més, molts acords no s’han complert. Entre ells, destaca la gestió íntegra de les polítiques d’immigració, que implicaria controlar ports, aeroports, fronteres i l’expedició del NIE, la targeta d’identificació d’estrangers. Això sembla estar lluny de materialitzar-se, ja que implicaria cedir competències exclusives de l’Estat.
Un altre acord pendent és que Puigdemont, com a expresident de la Generalitat, disposi de seguretat pròpia sufragada amb càrrec al pressupost de l’Estat. També està pendent la transferència a la Generalitat de les inversions previstes en els pressupostos generals, que no s’han executat.
Una possible solució seria que la Mesa del Congrés aprovés la tramitació de la moció, però sense que aquesta es concretés en una votació posterior del Congrés. Això seria un paripé i un engany als ciutadans, ja que el que Puigdemont pretén és que Sánchez se sotmeti a una votació de confiança, cosa que no n’hi ha prou amb aprovar, sinó que s’ha d’executar en Ple.
Avui, a més, Puigdemont i Junqueras es reuneixen a Waterloo, en un moment difícil per a tots dos dirigents. Junqueras també afronta la pèrdua de credibilitat, si no és que ja l’ha perdut entre la meitat del seu partit. Recordem que Illa va ser president de la Generalitat gràcies al pacte amb ERC, encara que aquest acord no ha generat resultats concrets. En contrast, el PNB ha aconseguit fites importants sense amenaces extremes, cosa que posa en evidència els dirigents catalans, considerant que els diputats catalans tenen més pes parlamentari que els bascos.
Per a ERC, a més, està en joc l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per al 2025. Avui dia, Junqueras ja ha declarat el seu rebuig, cosa que deixaria Catalunya governada amb pressupostos de 2023. Això recorda que, en el seu moment, ERC no va aconseguir aprovar els seus l’any passat amb Aragonès, motiu pel qual es van convocar eleccions.
Des de la perspectiva ciutadana, en els seus variats colors polítics, el balanç no pot ser pitjor. L’independentisme es troba desmoralitzat i sense una estratègia clara. Els governs, tant de Madrid com de Catalunya, operen amb minories que han de negociar dia a dia els vots necessaris, pagant un preu cada cop més alt. Espanya i Catalunya corren el risc d’entrar en el segon any sense pressupostos, cosa que en democràcies europees sol ser prou motiu per convocar eleccions. A més, no existeix un calendari legislatiu fiable, ja que les majories al Congrés i al Parlament depenen de cada circumstància.
En aquestes condicions, no hi ha estabilitat ni possibilitat de bona gestió. Davant situacions tan extremes, l’única solució és deixar que el poble es pronunciï en unes eleccions, en lloc de segrestar la seva decisió per mantenir-se al poder.
Loading ...
