La particular situació personal i política que viu Puigdemont l’obliguen a seguir una dinàmica en benefici propi que no genera cap mena de guany per a la col·lectivitat catalana, al contrari.
La primera d’aquestes qüestions és la necessitat de mantenir la tensió i la crispació política amb l’estat. Necessita mantenir intocada la seva condició de víctima i alhora de triomfador en la seva pugna per guanyar en l’espai polític independentista. Aquesta urgència s’ha vist accentuada després de l’extraordinari èxit de Junqueras a les eleccions generals que li confereixen un lideratge indiscutible. Ara només li queda la basa de les europees i les municipals. I per això necessita pujar la tensió.
La JEC li ha fet una part de la campanya en decidir per majoria dels seus membres que no podia ser candidat al Parlament europeu en una resolució que el món jurídic ha qüestionat abastament i que, sens dubte, després de la sentència del Tribunal Suprem de la Sala 3a. quedarà sense efecte, de manera que Puigdemont serà candidat a l’Eurocambra. El resultat el pot presentar com una victòria, és clar que també té la lectura que les garanties de les instàncies judicials espanyoles funcionen bé.
Mentre que ERC planteja una sortida basada en una consulta pactada, enfocament que situa la qüestió de la independència en un horitzó indeterminat, Puigdemont acull la iniciativa de l’ANC que vol la declaració unilateral si s’obtenen més del 50% dels vots independentistes en unes eleccions al Parlament de Catalunya.
Estaríem una vegada més davant del Dia de la Marmota, repetint una i altra vegada el mateix joc de transformar unes eleccions al Parlament en un plebiscit per fer una declaració que no té altra valor que complicar la vida dels que s’hi posen al davant, perquè el fracàs està assegurat. Darrera de tot això plana l’estratègia de l’expresident de la Generalitat d’aconseguir un conflicte de Brussel·les amb l’estat espanyol.
Amb aquesta finalitat, el Consell per la República, la instància que ha muntat Puigdemont per aconseguir una presència internacional, va demanar a la Comissió Europea que admetés a tràmit una iniciativa ciutadana europea que demana l’activació del mecanisme de vigilància sobre la qualitat de la democràcia espanyola, un instrument que s’ha utilitzat en el cas de Polònia i Romania. Aquesta iniciativa és de curta volada i únicament serveix per accentuar el distanciament de la comissió vers Catalunya, perquè la percep com un focus de conflicte a escala europea. En l’actual moment, i més des del resultat de les eleccions generals, Espanya era i s’ha convertit encara més en una peça fonamental de l’europeisme davant l’embranzida dels grups populistes. Alhora és un dels pocs països en els que la social democràcia en caiguda lliure a la major part d’Europa, ha aconseguit un èxit electoral. Tot plegat fa que això sigui un mur sobre el qual s’estavellin els acudits de Puigdemont. Res a dir sobre ells si no fos perquè units a la inoperància de Torra han deixat la política catalana a anys llum dels passadissos de la Comissió Europea.
La qüestió final és aquesta: es pot permetre una regió econòmica de la dimensió de Catalunya ser simultàniament insignificant al Congrés dels Diputats i a la Comissió europea?
6 comentaris. Leave new
Jo em considero de centre o de centre-dreta. Soc catalanista i partidari de la immersió linguistica. No soc independentista per raons sentimentals i econòmiques. Em sembla un disbarat. No m’identifico pel tema territorial ni amb Ciutadants ni amb Junts per Catalunya. Soc europeista. Vaig votar el 28 d’abril als Socilistes, per responsabilitat, no per gust. M’ha agradat molt aquest article sobre en Puigdemont. Soc antipopulista. Em sento orfe políticament.
Espero moderació. M’agradaria un partit important a Catalunya de centre, amb votants que se sentin molt catalans i catalanistes, però que se sentin també Espanyols. Hem de fer de bombers per apaivagar els odis entre la dreta espanyolista de Vox, PP i Ciutadans i els independentismes catalans i vascos. Hi ha molta tasca a fer, de seducció de l’altra, de moderació.
Jo no soc socialista, però els he votat, pel tema territorial. Chapeau pel Pedro Sanchez i l’Iceta.
Chapeau, en el tema territorial també pel Pablo Iglesias, encara que penso que la política econòmica que propugna, plena de bones intencions, seria un desastre per Catalunya i per la resta d’Espanya. Chapeau també pels articles a La Vanguardia plens de saviesa d’en López Burniol,de l’Antoni Puigvert etc. La majoria d’articles de El País van també en la mateixa línia: chapeau. També el periodista de La Ser Angel Gabilondo,etc. etc…
Els espanyols, els catalans també, ens hauriem de sentir orgullosos dels espanyols progresistes, que, en moments dificils, van defensar una espanya progresista, al menys des de l’òptica del seu temps. Res a veure amb el Nacional-Catolicisme d’abans del Franco i del Franco. Recordem els Il.lustrats del S.XVIII, els liberals, els Regeneracionistes com Joaquin Costa, els de la Fundacion Libre de Enseñanza, l’Azaña, l’Antonio Machado i tants i tants…
Jo soc partidari de la immersió linguistica a Catalunya, a Les Balears etc. (certament un tema complicat…) Però també em sento orgullós de sentir-me un espanyol progressista. S’ha de tenir una mentalitat oberta i conciliar-ho tot. Ens fa falta cultura, obertura i empatia. No es bo mirar-se tot el dia el melic. Es també una questió de maduresa personal, lluny del narcisisme i del greuge comparatiu perpetuu.
Apaña npmes robs I empresona.Quants presoners mes us fan falta. I de promeses economiwurs van unas……….
Josep Ignasi no te sentis orfre. El partit politic LLIURES, es part de la solucio. La Refundacio del Catalanisma Politic esta en marcha…..