- No faci cas de les enquestes precedents. Signifiquen a hores d’ara molt poc. La cursa electoral comença ara amb la irrupció de Puigdemont. La incògnita és quants votants d’ERC i la CUP atraurà i sobretot quants dels independentistes desenganyats.
- En aquestes eleccions més que mai la clau radica en la mobilització de cada electorat, perquè mai tant com avui el ciutadà està fart dels polítics i de la mena de política que fan. Aquells que conservin una certa fe en la seva opció i els seus líders jugaran amb un avantatge extraordinari.
- Pot ser el PSC el refugi de tots els contraris a la independència, com ho fou a les anteriors eleccions o abans Cs? Molt difícil: Illa és un simple subaltern de Sánchez i aquest ha fet reviure a Puigdemont. Aquest dirigent de JxCat estava molt amortitzat abans que les eleccions generals últimes transformessin els seus diputats a Madrid en or pur per part d’un home que el seu únic propòsit polític és mantenir-se al govern peti qui peti. La conseqüència ha estat agegantar la figura de Puigdemont. En tot cas, en aquesta ocasió els beneficiats de l’antiindependentisme seran més aviat el PP i Vox.
- A la inversa. Puigdemont pot concentrar el vot tàctic que dona prioritat en les eleccions catalanes a castigar Sánchez per sobre de qualsevol altre motiu. No és el P,P que millorà resultats, però continuarà sense ser un decisor en la política catalana, sinó Puigdemont qui pot impedir una d’aquestes dues coses, o les dues, vitals per a Sánchez: a) que guanyi les eleccions Illa. b) que formi govern.
- ERC no pactarà en les actuals condicions amb els socialistes perquè la pressió de Junts és i serà descomunal, i Illa amb els comuns estarà lluny, molt lluny, de la majoria necessària. No n’hi hauria prou amb l’abstenció dels populars. La qüestió és si aquests, fent una estranya giragonsa repetissin l’afer de l’Ajuntament de Barcelona i donessin el vot a Illa. És possible aquesta acció? Segurament, seria l’enterrament definitiu dels populars a Catalunya.
- D’entrada, Puigdemont ja ha destruït tot l’argumentari socialista sobre l’amnistia: no hi ha de retrobada ni reconciliació. En realitat l’aprovació de la llei és un estímul i un argument contundent a favor d’aconseguir el referèndum d’autodeterminació. Tot gira en argumentar que fa quatre dies el PSOE i el mateix Illa raonaven insistentment que l’amnistia era inconstitucional… com un possible referèndum. A més, l’amenaça està sobre la taula i és més fàcil que mai. El “ho tornarem a fer” en aquesta legislatura està més a l’abast, perquè amb totes les modificacions que ha introduït el govern espanyol, les penalitzacions per reiterar la independència unilateral són molt lleus, tant que són gairebé un estímul.
- Puigdemont es presenta a les eleccions havent passat quasi del zero a l’infinit gràcies a Sánchez. Amnistia, revocada de la primera llei, aprovació d’una segona versió modificada al seu gust, quan el govern i els socialistes havien reiterat que no tocarien una coma. Insòlites reunions negociadores a Suïssa amb un intermediari internacional, un precedent insòlit a Europa i, per si no fos prou, el pacte de Brussel·les, amb aquest nom subratlla Puigdemont, entre Santos Cerdán i ell mateix. ERC no pot competir amb un paper d’última hora sobre el pacte fiscal i una roda de premsa a Madrid.
- Sense esmentar-lo específicament, ha estripat políticament a Aragonès i al seu govern, en posar en relleu les xifres sobre la molt baixa execució de la inversió de l’estat a Catalunya i la molt alta a Madrid. Sobretot, en els últims anys. Són xifres brutals. És l’escenografia de l'”eficàcia republicana”. Pacten una xifra d’inversions amb Sánchez i després aquesta es realitza només en un 20 o 30%, mentre que Madrid supera el 100%.
- A més, Puigdemont s’apunta el “tanto” que Sánchez no s’ha atrevit a presentar els pressupostos perquè sabia que Junts votaria en contra precisament per aquesta qüestió de l’incompliment inversor, a més d’altres raons. Les seves exigències eren inassolibles quan encara el terratrèmol de l’amnistia continuava produint rèpliques.
- Una afirmació que farà mal electoralment a ERC, afegit a altres factors: “no tenim un idil·li amb les esquerres espanyoles”. Aquesta serà una llosa que pesarà sobre l’esquena d’Aragonès al llarg de tota la campanya electoral. Quines banderes poden aixecar des d’ERC davant les que enarbora Puigdemont: referèndum per la independència aquesta legislatura, anar units a les eleccions per convertir l’independentisme en primera força, fet que deixa a ERC amb la neura de dir que no, amenaça d’un referèndum unilateral si no hi ha progrés en el pactat, a més d’anunci de gestió –i això és el menys creïble- bona i eficient per a la Generalitat, a diferència del que ha passat fins ara.
Loading ...
1 comentari. Leave new
Un análisis apocaliptico