Puigdemont: els quatre motius del seu mal aterratge al Parlament Europeu

L’èxit de Puigdemont i Comín en obtenir tots els seus drets com a diputats a l’Eurocambra, una victòria davant la justícia espanyola, va tenir però un mal començament perquè el seu primer dia com a parlamentaris, intervencions seves i de Comín incloses, tingueren un resultat contraproduent. Aquests són els fets:

1. La seva presència va provocar que els mitjans de comunicació, sobretot espanyols, preguntessin als caps dels principals grups parlamentaris quina era la seva posició sobre la immunitat de Puigdemont. El resultat assenyala un perillós precedent per al que va ser president de la Generalitat, perquè tant els presidents del Partit Popular europeu, com el dels socialdemòcrates i el dels liberals, que sumen una àmplia majoria a la cambra, es van inclinar, amb un o altres termes, per la concessió de la petició de la justícia espanyola de retirar-li la immunitat. Frases com “la justícia ha de fer el seu treball” per part de Manfred Weber, cap del PP europeu, o “deixar que la justícia treballi” resposta Iratxe García, presidenta del grup social demòcrata, van constituir la pauta. Aquestes tres organitzacions sumen per si soles 431 dels 705 diputats del parlament. Això no significa que tots acabin votant en bloc, però és que també altres grups més petits optaran per donar suport a la retirada de la immunitat, que és la pràctica habitual a l’Eurocambra davant de peticions d’aquesta mena. Cal advertir però, que si aquest fet es produeix, això no significa ni molt menys l’extradició de Puigdemont i Comín, sinó que voldrà dir que la justícia belga torna a reobrir el cas i tramita l’euroordre d’extradició. Per tant, serà el tribunal d’aquell país qui tindrà l’última paraula.
2. El grup dels Verds del Parlament, per boca del seu portaveu, l’ecologista belga Philippe Lamberts, va deixar clar que no acceptarien que Puigdemont i Comín s’integressin a l’organització com era la seva intenció. Encara més, va fer una frase indicativa de com veuen la posició política dels dos fugits de la justícia espanyola, perquè va cridar a què anessin amb “els seus amics belgues”. És a dir, el N-VA, els nacionalistes flamencs antiimmigració, que han estat donant suport a Puigdemont i que formen part del grup Conservador i Reformista, al qual també pertany Vox. El pronunciament més clar a favor de Carles Puigdemont va ser el del líder del partit del Brexit, Nigel Farage, que es va manifestar encantat de la trobada amb Puigdemont i va afirmar que “els independentistes catalans han estat tractats d’una manera terrible” i va afegir ”és perquè ells són euroescèptics?”. Per tant, el posicionament que li atorguen els grups a l’expresident no és positiu per als seus interessos. D’alguna manera ara li passen factura les seves relacions amb els nacionalistes xenòfobs de Flandes i les passades desqualificacions a la Unió Europea.
3. Per remblar el clau del mal dia, l’actual president de torn de la Unió Europea, Andrej Plenkovic, el primer ministre de Croàcia, va deixar clar que la crisi catalana és un afer que ha de solucionar Espanya i que no ha de sobrepassar les fronteres.
4. Per últim, la intervenció de Puigdemont al plenari no va millorar el seu posicionament perquè va defensar que Europa hauria de reconèixer el dret de l’autodeterminació perquè és la manera més democràtica de resoldre els conflictes. Naturalment, cap dels estats europeus veu amb simpatia plantejaments d’aquest tipus, no només perquè el dret a l’autodeterminació no existeix com a tal dret reconegut internacionalment més enllà dels processos de descolonització, sinó també perquè diversos dels estats membres tenen prohibit constitucionalment l’existència de partits independentistes, com és el cas d’Alemanya o França, fet que no es dóna a Espanya on l’independentisme és una opció política constitucional, sempre que el seu assoliment se cerqui pels mecanismes constitucionals. Encara hi ha una diferència més sobre el caràcter garantista de la justícia espanyola. Si Puigdemont fos d’algun altre de la majoria de països europeus, en aquests moments ell i Comín no estarien fugits de la justícia, sinó que estarien condemnats com Junqueras. Perquè Espanya és un dels pocs països que atorga garanties al presumpte delinqüent, en el sentit de no poder ser jutjat en absència.