És públic i notori, perquè ha sortit a tots els mitjans de comunicació, que el jutge ha reclamat Puigdemont a la justícia italiana, demanantel seu lliurament. En realitat, el que ha fet el jutge és maniobrar per aconseguir que l’euroordre d’extradició constitueixi un front obert a Itàlia, encara que això no signifiqui l’entrega immediata.
Però, no és aquí on volem situar el focus, que és allà on està fixat per tots els mitjans de comunicació, sinó en un altre aspecte ben estrambòtic que assenyala l’embolic que es viu en la política del nostre país, perquè la reclamació de Llarena al Tribunal de Sassari conté una dura requisitòria contra l’advocacia de l’estat espanyol a la qual acusa que, sent coneixedora que l’euroordre estava en plena vigència, havia informat en sentit contrari.
Concretament afirma “aquesta situació no seria desconeguda per l’advocacia de l’estat, donat que és part en el procediment penal que se segueix davant el Tribunal Suprem”. I assenyala que el jutge instructor mai ha notificat als serveis jurídics del govern la suspensió de l’euroordre, i afegeix “com tampoc ho ha fet l’advocacia de l’estat que no ha promogut que aquesta decisió es produeixi”.
L’advocacia de l’estat, que depèn del govern espanyol, ha maniobrat per aconseguir que Puigdemont no tingui cap possibilitat de ser extradit a Espanya, perquè ha presentat la situació com si l’euroordre que el reclama hagués estat suspesa o retirada, quan no és així. És un conflicte notabilíssim entre el poder executiu i el judicial per la intromissió indeguda del primer a través de l’instrument jurídic, que es pressuposa que té com a missió defensar els interessos, no tant del govern de torn com de l’estat al qual representa aquest govern. Com és possible que això hagi passat? Ha comès aleshores un delicte l’advocacia de l’estat del govern? En tot cas el que queda clar és que Sánchez no vol que Puigdemont sigui detingut.
Però, no és aquest l’únic comportament anòmal que es pot observar entre instàncies jurisdiccionals, sinó que a la mateixa Catalunya se’n produeixen altres que, si bé es mouen en l’àmbit polític, també criden l’atenció. Observi’s: al plenari passat de l’Ajuntament de Barcelona es va votar una proposició de recusació de l’alcaldessa i també de Collboni, d’Albert Batlle i del gerent de l’Ajuntament, per l’actuació municipal en els macrobotellots de la Mercè.
Era una resposta a la indignació i preocupació ciutadana que s’havia produït, i estava promoguda per JxCat i ERC, que d’aquesta manera amb sentit de l’oportunitat, de la justícia o de l’oportunisme, s’apartava del suport habitual a Colau, per exercir una dura censura. Però, vet aquí, que aleshores els màxims opositors verbals al govern de socialistes i comuns (Cs, PP, Barcelona pel Canvi), no van donar suport a la iniciativa aturant així la recusació de Colau. La raó que van adduir és realment lamentable. En últim terme no votaven a favor per l’origen de la iniciativa, perquè sortia de les rengles de l’independentisme. Aquesta és una forma pèssima de fer política, la de no contemplar la bondat del fet, sinó qui és l’autor. És una mena de versió secular del pecat original.
Però ai las!, ahir dijous al Parlament de Catalunya, Cs no va tenir inconvenient en votar amb JxCat i els socialistes per reclamar al govern que negociï l’ampliació del Prat, avui suspesa. Per què en aquest cas Cs no té problema amb l’independentisme de Junts i sí que el té a l’Ajuntament de Barcelona? I per fer-ho més complicat encara, quina mena de govern català és aquest que una part d’ells, la de JxCat, vota conjuntament amb partits de l’oposició contra el president del govern i el seu partit, ERC?
És evident que tot plegat assenyala que la vida institucional i política d’aquest país viu absolutament desnortada, i que per tant és comprensible que susciti al ciutadà reaccions que oscil·len entre el refús i la frustració.
Loading ...
