Barcelona no té un projecte de ciutat adequat a les necessitats del present i futur immediat. Aquest fet és conseqüència de la gestió del govern Collboni, que actua seguint l’experiència socialista tradicional. En conseqüència, veu el futur a través del mirall retrovisor; és a dir, no el veu. Aquest govern funciona a força de cop d’enquesta, cosa que li permet detectar necessitats immediates de manera més o menys encertada. La gestió de la neteja n’és un bon exemple. Així mateix, fa servir, com els seus predecessors, el city marketing a tort i a dret, i continua confiant en grans esdeveniments per impulsar la ciutat, sense un projecte de ciutat de Barcelona clar i definit.
Impacte del canvi climàtic sobre el projecte de ciutat Barcelona
La primera d’aquestes qüestions és el canvi climàtic i la seva traducció en la modificació del règim de temperatures i altres condicions ambientals. L’impacte que està tenint sobre la ciutat i els seus habitants és com un càncer. No produeix una catàstrofe immediata, però deteriora greument les condicions de vida i de treball, amb tot el que això implica.
Problemes de la immigració i les seves conseqüències en el projecte
Una segona qüestió és l’excés d’immigració. La paraula excés no ha de fer por, perquè és la que descriu la realitat de les xifres: amb prop d’un terç dels residents nascuts a l’estranger, més les primeres generacions dels seus fills que ja han nascut aquí, les conseqüències lingüístiques, culturals, socials i econòmiques no són gens positives, i seran cada vegada més evidents.
Turisme excessiu i la seva pressió sobre el projecte de ciutat de Barcelona
El tercer problema que no es contempla, malgrat els signes evidents de rebel·lia, és l’excés turístic. Podria semblar que les mesures sobre els pisos turístics o la lleugera modificació de la taxa turística són solucions al problema. Res més equivocat. La dimensió del problema és massa gran, i per tant, la resposta és insuficient. Aquest excés empitjora dia a dia les condicions de vida dels ciutadans i pressiona perquè la base econòmica de la ciutat sigui cada cop menys productiva, ja que es basa en aquesta activitat i les seves derivades.
Infraestructures col·lapsades
La quarta qüestió és la dels col·lapses de les infraestructures. Aquest és un problema que pateix tota Catalunya, però que afecta especialment la capital. Es miri on es miri, es vagi on es vagi, les conseqüències del col·lapse són evidents. Això es veu a l’AP-7, a Via Augusta amb el carril bici (en aquest cas provocat per l’Ajuntament), als accessos viaris des del Vallès per la Meridiana i, en general, a tots els accessos a Barcelona. Col·lapse també a Rodalies i situació ja de perill a l’aeroport.
El llistat de punts crítics de la nostra infraestructura és molt llarg, i la conseqüència és una afectació cada vegada més negativa de la seguretat i de la productivitat, ja que els costos que genera castiguen les economies familiars i de les empreses. Per exemple, no podem ser el camí de pas de la major part del tràfic de camions que, des d’Europa, es desplacen a la península. Aquest és només un exemple concret.
Declivi dels serveis bàsics
El declivi dels serveis bàsics és un altre signe, el cinquè, del problema. Barcelona, gràcies a la seva Carta Municipal, té consorcis en matèria sanitària i educativa amb la Generalitat. És a dir, gestiona aquests serveis. Un govern municipal potent hauria d’esmerçar-se per mostrar que els aspectes de la sanitat a Barcelona (aquells que tenen més àmbit local i no estan pressionats pel conjunt de Catalunya) i la qualitat de les seves escoles públiques són molt superiors a la resta. Però res d’això no es dóna.
Els consorcis són simplement ens burocràtics allunyats de tota prioritat política. I això és greu, perquè cada vegada hi ha més gent gran que necessita ser ben atesa. A més, amb un nivell tan gran d’immigrants, una de les respostes urgents i necessàries és disposar d’una educació de qualitat al seu abast, cosa que no existeix.
La baixa productivitat de l’Àrea Metropolitana afecta el projecte de ciutat de Barcelona
Una sisena qüestió que mai no surt entre les prioritats polítiques és el problema de la baixa productivitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la de la capital i el seu entorn. Una productivitat deficient avui significa una menor renda per càpita per a l’endemà. I aquesta és la nostra situació. De totes les àrees metropolitanes d’Europa, Barcelona ocupa la penúltima posició en aquest àmbit; només Atenes té resultats inferiors. Cal fer emergir aquest problema i abordar-lo, encara que el seu tractament no sigui especialment rendible des del punt de vista de la imatge.
Finalment, l’Ajuntament de Barcelona pateix una deficiència greu per a un sistema democràtic: està dirigit per un govern que no és representatiu. Vivim en unes condicions que tenen formes democràtiques, però el seu contingut està lluny d’assolir aquesta condició. Una majoria de govern formada per 10 regidors sobre 41 és un desastre des del punt de vista de la representativitat, i que aquest fet no provoqui escàndol ni ciutadà ni mediàtic és una manifestació de per què la nostra ciutat és incapaç d’abordar amb visió els problemes de futur: ha perdut la visió i l’exigència, i només li queda l’escenografia i la ficció.
Barcelona encara viu de les rendes de dues alcaldies del passat: la de Porcioles, amb la seva gran visió del govern de la ciutat amb la Carta Municipal, i la de Pasqual Maragall, amb la seva capacitat transformadora. Però ara necessitem molt més que simples reminiscències repintades d’aquell passat.
La manca d’un projecte de ciutat adequat posa en risc Barcelona Click To Tweet
Loading ...
