És un fet àmpliament acreditat que la qualitat institucional és un factor determinant de la productivitat d’un país o d’una regió. No és una opinió ideològica, sinó una constatació empírica assumida per la recerca econòmica internacional. Tant és així que l’Índex Europeu de Qualitat Institucional (EQI) la incorpora com un dels seus indicadors centrals, juntament amb la despesa en R+D, el pes de la gran empresa, el capital humà, la dimensió de l’àrea metropolitana, la presència de sectors tecnològics i fins i tot la productivitat de les regions veïnes.
Un recent estudi de CaixaBank Research sobre la productivitat de les comunitats autònomes espanyoles en el context regional europeu posa xifres i context a una realitat incòmoda: Catalunya no destaca.
Catalunya, atrapada en la mitjana
Si es divideix el conjunt de regions europees en deu decils de productivitat —del pitjor al millor— Catalunya se situa exactament al cinquè decil, és a dir, al centre de la taula. Comparteix posició amb territoris com les Illes Balears, Cantàbria, Astúries, La Rioja o Aragó. En el decil immediatament superior hi apareixen Navarra i la Comunitat de Madrid, mentre que el País Basc destaca clarament, situant-se ja en el setè decil.
Aquest posicionament no és anecdòtic: reflecteix fidelment la posició de Catalunya en renda per càpita dins l’Estat espanyol, on ocupa el quart lloc. No hi ha miracle productiu ocult ni cap avantatge estructural excepcional.
Fortaleses que no compensen les febleses
Catalunya manté encara una posició relativament bona en alguns indicadors clau. Destaca en despesa en R+D dins del seu grup, disposa d’una àrea metropolitana de gran dimensió i presenta una densitat econòmica raonable. Pel que fa al pes dels sectors tecnològics, la posició és favorable però cada cop més justa.
Si només juguessin aquests factors, seria legítim pensar en una trajectòria de millora progressiva. Però no és així.
El col·lapse silenciós: gran empresa, capital humà i institucions
Catalunya falla estrepitosament en tres àmbits decisius. El primer és el pes de la gran empresa, clarament insuficient i per sota del llindar mitjà. El segon, encara més greu, és el capital humà, on els indicadors mostren una davallada preocupant. Però el tercer factor és, senzillament, catastròfic: la qualitat institucional.
Aquest indicador, clau per a qualsevol economia avançada, enfonsa Catalunya a la misèria comparada. I aquí no val refugiar-se en l’excusa de l’Estat. Si bé el marc estatal afecta totes les comunitats, la Generalitat disposa de competències àmplies i recursos pressupostaris suficients per marcar diferències. A un segon nivell, hi trobem institucions amb un pes econòmic enorme —l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i l’Àrea Metropolitana— que condicionen decisivament el funcionament del país.
Sense pacte institucional, tot és paper mullat
Qualsevol pacte de país en matèria de productivitat hauria de començar per una condició prèvia ineludible: definir negre sobre blanc els compromisos concrets, mesurables i compartits de les institucions públiques. Sense això, qualsevol acord amb el món empresarial està condemnat al fracàs, com ja ha passat reiteradament.
Però exigir eficàcia, eficiència, rendiment de comptes real, objectius verificables i canvis estructurals a unes institucions asfixiades per la partitocràcia i la burocràcia sembla un impossible metafísic.
Del mite al declivi
Que un país que històricament havia fet del capital humà i de la capacitat emprenedora el seu orgull hagi arribat fins aquí és profundament trist. “Los catalanes de las piedras hacen panes”, escrivia Cervantes. Avui, però, el sistema educatiu català se situa a la cua de l’espanyol, i el relat de l’excel·lència s’ha dissolt en una realitat mediocre que va a pitjor.
I d’aquesta autodestrucció no en podem culpar Madrid. La responsabilitat recau en els governs catalans de les darreres dècades, en els seus partits, en una administració segrestada pels interessos partidistes i en una oposició incapaç —o desinteressada— a formular un projecte sòlid de país. Alguns nous actors polítics creixen electoralment, sí, però sovint a base de solucions simplistes, imaginàries o directament delirants.
Un escenari advers sense agents de canvi
La combinació és letal: baixa qualitat institucional, deteriorament del capital humà, immigració massiva i poc qualificada que impulsa sectors de baixa productivitat i tensiona serveis, col·lapse d’infraestructures clau, una Diputació pràcticament inútil, una AMB amb escàs pes polític i un Ajuntament de Barcelona atrapat en una bombolla autoreferencial, renunciant a qualsevol paper estratègic en la racionalització econòmica del territori.
Tot plegat, amanit amb una pressió fiscal que situa Catalunya al capdamunt d’Espanya, configura un escenari pessimista no només pel que és, sinó perquè no s’hi veuen agents de canvi reals. Mentrestant, el món econòmic institucionalitzat es limita a l’intercanvi de cromos dins de l’statu quo.
Catalunya no és cap motor europeu de productivitat: està atrapada a la mitjana per la seva baixa qualitat institucional. #Productivitat #Catalunya Share on X
Loading ...
