O bé ens prenen per tontos o ens ho han d’explicar millor. Sánchez, després de la reunió amb el president Stolz, que està electoralment contra les cordes en el seu país, treu pit i ofereix la seva solidaritat energètica a Europa gràcies a un gasoducte, a hores d’ara inexistent i que s’ha intentat en diverses ocasions resoldre, però sempre amb fracàs. Treu pit també per l’excepció ibèrica que, segons ell, permet que gaudim de preus de l’electricitat molt més avantatjosos. La qüestió és què hi ha de veritat darrere aquest discurs.
El primer que cal dir és que la famosa excepció funciona molt malament i que la nostra factura continua sent molt alta. Aturem-nos-hi un moment. En relació amb la factura del gas, hi ha dos tipus de contractes. El majoritari, que incorpora 6,4 milions de llars, funciona en el mercat lliure i els rebuts s’actualitzen anualment en el segon semestre. Això provocarà que la famosa excepció ibèrica tingui un atac de cor amb aquesta tornada de vacances quan s’actualitzin els preus. L’altra part dels consumidors estan integrats en el mercat regulat, conegut per PUR (tarifa de l’últim recurs) en el qual és el govern qui fixa els preus cada tres mesos, per evitar que la factura es dispari. Ara vivim en aquesta limitació, però el primer de gener del 2023 desapareixerà, i el que és pitjor la diferència es repercutirà en el cost real. Per tant, en realitat, no hi ha tant una rebaixa com el fet de diferir el cost.
D’altra banda, el topall del preu del gas que s’ha incorporat s’ha fet al mateix temps que s’ha creat una figura de compensació per a aquest topall, a pagar a les elèctriques. Si hom mira el rebut constatarà que en molts casos aquells que estan en la tarifa lliure apareix un nou recàrrec important que obeeix a aquest fet. En altres paraules, el topall del gas es paga a través d’un increment que aporten les llars que no tenen una tarifa regulada. Uns paguem pels altres.
A Europa els esforços han estat molt superiors, cosa que Sánchez i el seu partit no expliquen i diguem-ho també que el PP ho explica molt malament, certament les llumeneres no abunden a la nostra política. A França s’ha pres la mesura taxativa de limitar la pujada del preu de l’electricitat al 4% i de congelar les tarifes de gas natural amb càrrec als pressupostos públics. Clar i català. S’entén i, a més, la factura ho expressa. És la situació oposada a l’espanyola.
Al Regne Unit s’està estudiant un subsidi a les rendes baixes i també a les mitjanes, així com un programa de préstecs a les companyies energètiques perquè no repercuteixi tota la pujada en els consumidors. Aquí, contràriament, es crea un nou impost per a les elèctriques i els bancs sota la fal·làcia inviable que de cap manera acabaran repercutint-lo en els usuaris. Aquesta és una realitat que no s’explica i que dibuixa la penosa situació espanyola que apunta d’una manera extraordinària a la indústria.
Segons l’INE, el preu de l’electricitat s’ha encarit un 80% des del febrer del 2021 fins al mateix mes. Avui aquesta xifra supera en molt aquella magnitud. Segons l’Associació d’Empreses de Gran Consum a Espanya (AEG) el preu mitjà en el mercat diari s’ha disparat i és molt superior a l’alemany i ja no diguem al francès, que ha disminuït. Darrere d’aquest fet hi ha una característica, la gran indústria consumidora d’electricitat a França i Alemanya l’adquireix amb contractes més competitius que els preus de mercat, de manera que és un 9,5% més econòmic en el cas del mercat alemany i un 25,9% en el francès. A Espanya no existeix pràcticament res per intentar pal·liar l’impacte de l’electricitat sobre la indústria. D’aquesta manera és impossible lluitar contra la inflació.
I d’aquí podem passar al gasoducte. Fins en dues ocasions s’ha provat de tirar endavant, però aspectes relacionats amb el seu cost, rendibilitat i finançament, ho han aturat de comú acord entre Espanya i Europa. L’enllaç espanyol que ara es vol prolongar des del Tordera té una inversió estimada d’uns 500 milions d’euros. No és massa, però aquesta xifra no contempla tots els costos de fer arribar aquesta connexió a França al mercat alemany que en definitiva d’això es tracta.
Però hi ha dues qüestions més de notable importància. Una és la quantitat que podria transportar. Només 18.000 milions de m3 quan les necessitats energètiques estimades avui per a Europa, i això vol dir bàsicament per a Alemanya, són de 500.000 milions de m3. Ja es veu que l’aportació per aquesta via seria molt petita i no canviaria substancialment el problema. A aquest fet cal afegir el termini per dur a terme aquesta operació, que pot ser d’un any o un any i mig per a la connexió francesa, i un temps indeterminat per arribar a Alemanya. Però, el més interessant de tot és que Espanya és deficitària en recursos energètics i, per tant, difícilment pot garantir res en un futur, perquè el seu gas depèn, d’una banda, dels EUA, que s’ha convertit en el primer proveïdor i que ens exporta gas liquat a un preu extraordinàriament alt. Això faria que a mitjà termini les expectatives de reduir el cost del gas natural es veiessin molt frenades.
Aquesta anomalia de dependre d’un soci tan llunyà i de l’aprovisionament amb vaixells té el seu origen en el conflicte que Sánchez ha creat amb Algèria i que situa sobre el paper una altra forma més fàcil de fer arribar gas i a millor preu a alemanya, que és l’acord entre Itàlia i aquell país magribí. La connexió italiana amb Alemanya ja existeix i la de Magrib està a l’abast. Per tant, sota el discurs del gasoducte espanyol que serveix per omplir titulars de diari i presentar-se com a gran líder europeu, hi ha una sèrie de contradiccions i limitacions que fan que aquest projecte tingui els peus de fang.
