Desenganyeu-vos, el problema del català és la natalitat

Sempre que es produeix algun traspàs de competències o algun acord avantatjós per a Catalunya es desencadena una forta campanya que, com l’alquímia, però al revés, transmuta l’or en plom.

Perquè si són funcions que exerceix l’Estat resulten necessàries i positives, però si les ha d’exercir la Generalitat es presenten com a mostres de nacionalisme radical, xenofòbia i racisme, com succeeix ara amb la crítica a la transferència o delegació de funcions sobre immigració. Aquesta transferència fa que Catalunya disposi d’una gran part d’aquelles capacitats fins ara reservades a l’Estat—no totes, certament; no és integral, en contra del que afirma Junts, però sí que és un traspàs molt important.

Una d’aquestes dimensions que ara es consideren xenòfobes és la possibilitat—que no garantia—que sigui necessari el coneixement del català (com ho és castellà) per aconseguir la ciutadania per a qui resideixi a Catalunya. Després de tant temps, continua essent evident que la llengua catalana no és considerada per una part important de la mentalitat espanyola com a part integrant d’Espanya, com una dimensió més del fet espanyol, que veuen limitat únicament a l’ús del castellà. És una realitat trista, però així és, fins i tot en casos com aquest traspàs d’immigració, on no queda en absolut clar que la possibilitat d’exigir el coneixement del català estigui explícitament contemplada al text. Es tracta d’una interpretació força generosa.

El diari ABC, en la seva pàgina “tercera”, la de referència en opinió, publica avui 6 de març un article del catedràtic de Dret Internacional Privat de la Universitat Autònoma de Barcelona, Rafael Arenas García, titulat “Nacionalisme contra bilingüisme“, que reflecteix aquesta visió xovinista i monolingüe d’Espanya. Considera que el català no té cap problema de futur i qualifica les polítiques lingüístiques aplicades com un excés, perquè, segons diu, el 35% de la població catalana ja té el català com a llengua materna.

Si aquesta mateixa lògica s’apliqués al castellà en qualsevol altre territori d’Espanya, les reaccions contràries serien tremendes i amb raó. El que es podria esperar en el cas de Catalunya és una proporció molt superior a un de cada tres habitants amb català com a llengua materna.

Una de les tesis de l’article és que el català es veu afavorit perquè la xifra dels qui l’utilitzen habitualment és del 42%, mentre que un 44,6% el declaren com a llengua d’identificació, xifres respectivament entre 7 i poc més de 9 punts percentuals per sobre dels qui el tenen com a llengua materna. En canvi, en el cas del castellà, ambdues xifres coincideixen en un 55%.

Així doncs, en el millor dels casos, el català està lluny de ser una llengua habitual per a ni tan sols la meitat de la població.

Aquesta diferència entre llengua materna i ús habitual o identificació lingüística pot atribuir-se al conjunt de polítiques públiques que afavoreixen el català, des del seu caràcter vehicular a l’escola fins al foment del seu ús social. És una obvietat que els resultats no són els desitjables. Només cal pensar en una Espanya en el que menys de la meitat de la població tingues el castellà com a llegua de referència, per a constatar-ho. Les xifres també mostren qué difícil és compensar la davallada demogràfica dels catalanoparlants amb polítiques públiques.

Amb aquestes dades, el català té clarament el seu futur compromès, perquè resulta evident que amb polítiques culturals i lingüístiques no n’hi ha prou per compensar la debilitat demogràfica dels qui el tenen com a llengua materna.

En aquest sentit, és important recordar la història: finalitzada la Guerra Civil, la repressió contra el català fou total, reduït exclusivament a l’àmbit familiar i privat. A poc a poc, el català va anar guanyant espai fins a l’eclosió cultural i lingüística dels anys seixanta, impulsada sempre per la societat civil, ja que ni Catalunya existia oficialment (només eren quatre províncies), ni el català tenia cap reconeixement oficial ni era ensenyat a l’escola, ni tan sols com a assignatura complementària.

També hi hagué un altre factor, generat per la mateixa societat amb gran força durant els anys 50 i 60: malgrat la forta immigració, tal com reflecteix la pel·lícula recentment premiada als Goya, “El 47″, que narra l’arribada dels primers immigrants a Torre Baró, Barcelona, molts “nous catalans”, en paraules de Paco Candel, percebien el català com una llengua de promoció social. No s’estudiava com ara a l’escola, però els pares valoraven que els fills el coneguessin perquè creien que els facilitaria un futur millor. Aquest horitzó de sentit del català avui pràcticament ha desaparegut.

En qualsevol cas, la resistència i el desenvolupament del català en condicions tan adverses com les imposades pel franquisme van tenir un únic fonament: la família. Ella va mantenir i transmetre la llengua, i sobre aquesta base sòlida va ser possible el seu desenvolupament quan les condicions van millorar.

Aquest, precisament, és el punt feble actual: la família, és a dir, la natalitat dins d’ella.

Actualment, també hi ha un fort flux migratori, la major part del qual arriba amb el castellà com a llengua materna, facilitant-ne així la integració en aquesta llengua i fent menys necessari l’aprenentatge del català, llengua que no és imprescindible per viure amb plena normalitat, sobretot a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Una altra part dels immigrants prové de països musulmans i, per necessitat pràctica, aprenen sobretot castellà. L’escola permetrà als seus fills conèixer el català, però això no garanteix que l’integrin com a llengua habitual.

Les famílies amb català com a llengua materna, amb el pas del temps, es van afeblint demogràficament. Són les que menys fills tenen, si és que en tenen; la seva taxa de fertilitat difícilment arriba a l’1, quan la taxa de reemplaçament és més del doble. Només les famílies catòliques practicants tenen una taxa significativament superior, però són una minoria.

La cultura de la població catalanoparlant és plural, però amb un elevat contingut “progre”: abundants parelles de fet, divorcis freqüents, i lideren també les taxes d’avortament. Això contrasta radicalment amb les famílies dels anys 50 i 60, que garantien la continuïtat del català.

Mentre la immigració continuï, mentre la natalitat de les famílies catalanoparlants continuï sent tan feble fins al punt que més d’un terç renunciï a tenir fills, i mentre disminueixi el nombre de famílies estables que garanteixen la continuïtat familiar fins a l’edat adulta dels fills, cap política lingüística podrà recuperar el terreny perdut demogràficament.

Aquesta és la realitat que el Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària es neguen a reconèixer, perquè equival a acceptar que una causa fonamental del retrocés del català és la mateixa concepció cultural i ideològica que promouen.

 Loading ...