Primavera del 36 i les ombres del present

La Guerra Civil espanyola no era inevitable. Era molt probable, però no inevitable. Les fractures socials, la polarització política, la violència als carrers i la deslegitimació mútua havien convertit Espanya en un país extraordinàriament fràgil. Tanmateix, encara faltava l’últim detonant perquè aquella bomba esclatés. Aquest detonant fou la política desenvolupada durant la primavera de 1936 després de la victòria electoral del Front Popular.

El factor decisiu no fou tant el resultat de les eleccions com la manera d’exercir el poder.

El PSOE, amb diferència la principal força de l’esquerra, assumí que la dreta ja no podia tornar a governar. No es podia repetir, segons aquesta lògica, allò que havia succeït el 1934, quan la victòria electoral del centredreta li havia permès accedir legítimament al govern. La conseqüència fou devastadora: una part molt important de la dreta deixà de confiar que l’alternança democràtica fos possible.

A partir d’aquell moment, la violència política, que ja existia, es multiplicà. Les ocupacions il·legals, els assassinats polítics, els incendis d’esglésies, els enfrontaments armats i la incapacitat del Govern per imposar l’autoritat de l’Estat conduïren progressivament a una situació en què la insurrecció militar trobà una base social molt més àmplia de la que probablement hauria tingut en altres circumstàncies.

El millor exercici per entendre aquell procés és el contrafactual.

Què hauria passat si el PSOE hagués exercit la responsabilitat pròpia del partit majoritari del Front Popular?

Què hauria succeït si hagués governat acceptant que existia una oposició legítima destinada, potser, a substituir-lo democràticament?

Probablement, la Guerra Civil no hauria esclatat. O, en el pitjor dels casos, el 18 de juliol hauria estat una insurrecció militar més, sense l’arrelament social que acabà adquirint.

Les analogies històriques mai no són identitats. La història no es repeteix, però sovint rima. I aquest estiu del 2026 algunes d’aquestes rimes resulten inquietants.

Després de la condemna de David Sánchez a nou anys d’inhabilitació, el PSOE i els seus socis han abandonat qualsevol matís. El relat oficial és que jutges, Guàrdia Civil —especialment la UCO— i una part del poder judicial participen en una operació coordinada per enderrocar Pedro Sánchez. La responsabilitat última, naturalment, recau sobre el Partit Popular.

És un relat coherent només si s’elimina un element: els fets.

Per exemple, el cas de David Sánchez no comença amb Manos Limpias ni amb Hazte Oír. Comença molt abans, amb una denúncia procedent de Podemos. Sí, de Podemos. Fins al punt que José Luis Ábalos, aleshores ministre, hagué de sortir públicament, en roda de premsa, per negar aquelles acusacions.

Aquest detall pràcticament ha desaparegut del relat oficial perquè desmunta la teoria de la conspiració.

Però hi ha una qüestió encara més significativa. El veritable escàndol del cas David Sánchez no és només l’evidència d’un possible tracte de favor, les anomalies en la contractació o els dubtes sobre les funcions desenvolupades. El més sorprenent és que hi hagi tan poques condemnes per conductes semblants.

No cal escandalitzar-se perquè s’investigui un cas; cal preguntar-se per què se n’investiguen tan pocs. Durant dècades, l’endollisme, el favoritisme i les contractacions fetes a mida han estat pràctiques massa habituals en moltes administracions públiques, sense conseqüències penals. Si aquest cas ha arribat tan lluny és, precisament, perquè el fet de ser el germà del president del Govern situava totes les actuacions sota un focus impossible d’ignorar.

Això connecta, indirectament, amb la conferència pronunciada fa pocs dies per Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal Espanyola, tan criticada per molts que probablement ni tan sols la van llegir. Recordant sant Agustí, Argüello advertia que els estats corruptes només poden existir perquè abans s’ha corromput la societat que els sosté. És una idea incòmoda perquè reparteix responsabilitats i elimina l’avantatge polític de presentar tota corrupció com un problema exclusivament dels altres.

El cas David Sánchez també ha deixat una altra víctima institucional: la Fiscalia.

Durant molts anys, el criteri del Ministeri Fiscal gaudia, davant dels tribunals, d’una autoritat extraordinària. Els jutges acostumaven a considerar-lo una referència jurídica especialment sòlida. Aquesta autoritat, però, s’ha erosionat profundament.

Quan els fiscals apareixen actuant, als ulls d’una part molt important de l’opinió pública, com a advocats defensors dels interessos del Govern en causes com les de Begoña Gómez, David Sánchez o altres investigacions, i quan el mateix fiscal general de l’Estat és condemnat pel Tribunal Suprem, el prestigi institucional queda inevitablement afectat.

La conseqüència és molt més greu que qualsevol cas concret.

Quan des del Govern s’acusa jutges i Guàrdia Civil de participar en una operació política per enderrocar l’executiu, s’està traspassant una frontera molt delicada de la convivència democràtica. Equival a sostenir que Espanya pateix una mena de cop d’Estat tou impulsat des de les institucions encarregades, precisament, de garantir l’Estat de dret.

Aquest marc no apareix del no-res. Prèviament s’ha construït un altre relat: l’oposició és extrema dreta, els seus votants formen part d’una «fatxosfera» i existeix un mur polític que mai no hauria de permetre la seva arribada al govern. És, precisament, la negació del principi d’alternança que constitueix el fonament de qualsevol democràcia liberal.

No, l’Espanya del 2026 no és la de la primavera del 1936. La societat actual és molt més desvinculada, infinitament menys disposada a la violència física i molt més dependent dels mecanismes institucionals que no pas de la mobilització armada. Les víctimes, si n’hi ha, són polítiques, econòmiques, reputacionals i mediàtiques, no pas cadàvers als carrers.

Però, precisament perquè la història no es repeteix, convé recordar què la va fer possible. Les democràcies no acostumen a morir perquè existeixi oposició, sinó quan un dels contendents decideix que l’altre ja no és un adversari legítim, sinó un enemic que mai més no pot governar. És aleshores quan comença, de veritat, la primavera dels errors.