Les dades del Banc Central Europeu sobre com poden ser els propers anys des del punt de vista del creixement econòmic i de la inflació, augmenta la idea que anem entrant en un escenari de malestar, només que, com la granota en aigua tèbia, l’empitjorament de les condicions de vida és progressiu i atenua les reaccions socials fulgurants.
Les dades són clares per al 2022: el producte interior brut (PIB) creixerà un 3,4% i la inflació ho farà en un 8,4%. Per al 2023, el creixement serà encara menor: només un 0,5% amb un 6,3% d’inflació. Les dades respectives per al 2024 serien 1,9% i 2,3%. Finalment, el 2024 el creixement continuarà sent moderat, només de l’1,8%, i la inflació es reduirà al 2,3%.
des del 2021 fins al 2025 els preus hauran pujat de mitjana de l’ordre d’un 20%
I aquí cal fer un aclariment perquè de vegades es confonen les coses. Que es redueixi la inflació no vol dir que baixin els preus, aquests continuen augmentant en el percentatge que s’assenyala cada any, el que passa és que aquest percentatge és menor. El resultat és que des del 2021 fins al 2025 els preus hauran pujat de mitjana de l’ordre d’un 20%, i molt més els aliments, sense que els salaris registrin ni de bon tros un creixement semblant.
Una idea de com augmenta el malestar perquè els ingressos reals resulten cada cop menors, ens l’aporta una operació tan senzilla com és restar-li al creixement del PIB, que és un indicador aproximat de la renda disponible del creixement, la inflació, que ens assenyala aproximadament la pèrdua de poder adquisitiu. Els resultats d’aquesta simple resta són clars i contundents.
L’any 2022 perdrem 5 punts, el 2023 una mica més 5,8 punts, mentre que en els dos anys següents la pèrdua existiria, però serà sensiblement menor; de tan sols 1,5 i de 0,5.
En conjunt, la nostra riquesa s’haurà deteriorat a escala europea en aproximadament 13 punts, fet que significa un dany considerable a les capacitats adquisitives de les persones, les famílies i les empreses, i que a més es redistribuirà de manera molt asimètrica, perquè aquells que tenen més capacitat per decidir sobre la seva porció del pastís, elits econòmiques, alts executius, funcionaris públics podran mantenir o fins i tot millorar la seva posició, mentre que una bona part de la classe mitjana i de les rendes inferiors constataran com es deteriora encara més.
En aquest context, l’escenari econòmic espanyol, com apuntàvem ahir, presenta uns valors relatius de creixement del PIB i de la inflació millors que la mitjana europea, però atenció, perquè això no deixa de ser un miratge estadístic, ja que partim al PIB, de nivells més baixos, pel fet que la caiguda espanyola el 2020 va ser de les més grans d’Europa, i la capacitat de recuperació ha estat comparativament menor.
Una dada afegida és que el Banc Central Europeu ha elevat els tipus al 2,5%, amb un increment de 0,5 punts més. El BCE ja ha advertit que aquesta tendència continuarà en el futur, cosa lògica atesa la inflació, que té una gran dificultat per reduir-se, i la gran distància que separa dels tipus assenyalats per la Reserva Federal dels Estats Units, que se situen al 4,5%. Això significa indubtablement un menor creixement econòmic; fins on afectarà en aquesta i les successives pujades és una qüestió que cal veure.
La guerra d’Ucraïna, les sancions a Rússia i el malestar ciutadà tenen molt a veure amb el problema europeu. Però això no sembla que preocupi gaire ni la presidenta de la comissió ni el conjunt de comissaris, que segueixen a pinyó fix el camí de la guerra.
La greu crisi institucional espanyola, que apuntàvem, es desenvolupa en el marc d’aquestes previsions econòmiques dolentes i el consegüent malestar social. Els nostres governants i polítics no sembla que siguin excessivament conscients.
La guerra d'Ucraïna, les sancions a Rússia i el malestar ciutadà tenen molt a veure amb el problema europeu Share on X
Loading ...
