La característica principal de l’Estat modern és la seva voracitat fiscal. Treballar 180 dies l’any —i sovint més— només per pagar impostos, i poder dedicar a les pròpies necessitats el fruit del treball a partir d’aquesta frontera, és un excés.
Encara ho és més quan l’Estat no demostra eficàcia en les seves desmesurades prestacions, ni claredat en l’ús de la ingent quantitat de diners de què disposa. A Espanya i a Catalunya, aquest problema arriba al paroxisme: el rendiment de comptes real, objectiu i verificat per una autoritat independent, és senzillament nul.
Per acabar-ho d’adobar, s’ha posat de moda governar sense pressupostos. Pedro Sánchez funciona encara amb els del 2023, incapaç de tirar endavant uns de nous. La conseqüència és òbvia: arbitrarietat en la despesa i manca absoluta de control. I, mentrestant, els ciutadans suportem una asfíxia fiscal extraordinària.
Illa també va amb pressupost prorrogat i no passa res… ens diuen. El que a Europa marcaria la necessitat d’eleccions aquí es viu com un detall sense importància. Però sense pressupostos el control del pressupost esdevé encara més inviable.
Els socialistes es defensen al·legant la pressió fiscal —la recaptació en relació amb el PIB—, però aquest indicador no reflecteix la càrrega real que suporta la ciutadania. El que compta de debò és l’esforç fiscal, és a dir, la relació entre el que es paga i els ingressos reals de cada contribuent. I encara més clar resulta si hi afegim la “falca fiscal”, que incorpora també les cotitzacions a la Seguretat Social, singularment elevades en el nostre cas.
En tots dos paràmetres, Espanya —i encara més Catalunya— se situen per damunt de la mitjana europea, però les prestacions que rebem són clarament inferiors.
L’entrevista a La Vanguardia
En aquest context, cal llegir les paraules del president Illa en una entrevista a La Vanguardia. El director i entrevistador Jordi Juan li planteja directament: “Néixer a Catalunya comporta ser el ciutadà que paga més impostos. No vol replantejar-ho?”
La resposta d’Illa és reveladora de com pensa, no pas com a representant dels catalans, sinó com a fidel funcionari de partit: “Les nostres societats necessiten polítiques públiques potents, per exemple en matèria de sanitat, educació o seguretat. No podem solucionar-ho a base de deute. Hem de pagar impostos. El problema és que aquí s’està fent una cursa a la baixa. L’egoisme fiscal és un camí molt equivocat, igual que els països europeus que són refugis fiscals.”
Aquest plantejament és profundament fals. Illa estableix una relació directa entre impostos i serveis, quan la qüestió decisiva és l’eficàcia amb què l’administració presta aquests serveis. I aquí la Generalitat fa aigües. Catalunya és el territori amb la pressió fiscal més alta, però està a la cua en educació, quan abans havia estat un referent positiu. En sanitat, la degradació és palpable. En seguretat, els Mossos ofereixen un servei raonable, però amb mancances greus que reclamen millor gestió política.
El problema no és recaptar més, sinó gestionar millor.
Egoisme fiscal… de l’administració
Illa denuncia l’“egoisme fiscal” de comunitats com Madrid, on es paguen menys impostos. Però hi ha un egoisme pitjor: el de l’administració que actua com a depredadora dels ciutadans. Si comparem els serveis prestats, Madrid —malgrat recaptar menys— no ofereix uns resultats significativament pitjors que Catalunya. En canvi, aquí paguem molt més, les famílies disposen de menys diners i els serveis no són millors, sinó sovint inferiors.
Això és especialment evident en educació. I tot plegat amb un pressupost que Illa exhibeix amb orgull: 40.000 milions d’euros, el més alt de la història de la Generalitat. Amb aquestes xifres, no seria hora de replantejar la fiscalitat que ofega la classe mitjana catalana?
L’impost sobre el patrimoni: un espoli
El cas paradigmàtic és l’impost sobre el patrimoni. Les dades parlen soles: Madrid recapta 613 milions d’euros; Catalunya, 664 milions. Però els declarants a Madrid són 24.533, amb un patrimoni mitjà superior als 11 milions d’euros. A Catalunya, en canvi, hi ha 90.790 declarants, amb un patrimoni mitjà inferior als 3 milions.
Que qui paga aquest import a Catalunya no són grans milionaris està a la vista: El cost imposable de l’IRPF a Madrid és de 386.000 euros, amb una quota de 134.000 euros. És a dir, els qui paguen patrimoni són persones amb rendes realment importants.
En canvi, a Catalunya la base imposable és de només 94.000 euros, amb una quota de 30.000 euros, quatre vegades menys que Madrid! Aquests són els nostres “plutòcrates”. Aquesta és la realitat dels contribuents catalans: aquí l’impost sobre el patrimoni recau sobre patrimonis molt més modestos i afecta de ple la classe mitjana: assalariats, autònoms, petits propietaris i microempresaris. Un autèntic espoli fiscal que s’afegeix a un IRPF que castiga de manera especial les rendes mitjanes i baixes.
La conclusió és clara: el govern d’Illa actua en contra dels interessos de la majoria de la societat catalana. Aquesta immensa classe mitjana, motor del país, es veu atrapada en una política fiscal que la maltracta, mentre l’administració, lluny de retre comptes, es blinda en la seva pròpia ineficiència.
En definitiva, Illa no parla com a president d’una comunitat castigada pels impostos, sinó com a peó disciplinat d’una partitocràcia que viu d’ells. Per això, més que discursos sobre l’egoisme fiscal, el que caldria és exigir una cosa molt més elemental: que ens tornin els calés.
Catalunya paga més impostos que ningú i rep menys serveis. Illa ho ven com a progrés. #Fiscalitat #Catalunya #Illa Share on X
Loading ...
