Colau ha aconseguit un fet espectacular: retornar sempre al mateix punt, moure’s en un cercle viciós. Aquesta trista realitat es fa evident en el moment que ressuscita el turisme a Barcelona. Havia fugit amb la covid i ara ha tornat d’una manera espectacular.
L’any passat van visitar la capital de Catalunya 4,5 milions de turistes, que és una cosa així com 3 vegades la seva població. I això evidentment ens semblava molt poc, perquè el 2019 havien estat l’abassegadora xifra de 12 milions. Automàticament en la mesura que aquesta Setmana Santa i els primers caps de setmana de la primavera demostren que el turisme ha tornat amb força, s’han reproduït els conflictes. Quan les places dels hotels han arribat a estar ocupades en un 85%, els problemes s’han tornat a fer evidents, malgrat que més que les places hoteleres, són la variable independent de l’apartament turístic on raU l’arrel del problema que té en el low cost la seva punta de llança.
L’excés de turisme, o la seva falta de regulació, o l’abundància del low cost amarga la vida quotidiana dels veïns de Barcelona concentrats en uns barris concrets, com són el Gòtic, el Raval, la Barceloneta, i genera aglomeracions pròpies del Metro en hora punta a les àrees emblemàtiques de la ciutat.
Han tornat les rutes de la borratxera, han tornat les festes als pisos turístics, l’ocupació i les pràctiques incíviques de l’espai públic. Res ha canviat. La pregunta és què ha fet Colau en aquests 2 anys per aconseguir reorientar el turisme. La resposta és evident: res.
El més lamentable del cas és que ella es va presentar per primera vegada sota dues banderes: la de l’excés de turisme que destruïa els barris, i la manca d’habitatge. Han passat els anys i els problemes continuen igual i ara empitjoren perquè a tot aquest procés, s’hi afegeix la degradació urbana que acosta cada vegada més Barcelona a una imatge marsellesa i, en alguns barris napolitana, i que al mateix temps ha lliurat tot el centre de la ciutat a l’homogeneïtat de les franquícies internacionals, mentre que el comerç propi i la tradició, allò que dona consistència a una urb, es bat en retirada. Mai com ara Barcelona havia estat en mans dels grans grups internacionals.
La que governa no és l’esquerra transformadora, sinó l’esquerra caniche i si això passa amb el turisme i l’habitatge, el cercle viciós, també es fa present en molts altres aspectes. El botellot és un altre cas d’impotència municipal, com ho és l’extensió creixent de l’infrahabitatge, o els grans forats urbanístics, com la cobertura de la Ronda de Dalt o la solució per a una degradada via, en un passat recent tan cèntrica, com la Ronda de Sant Antoni.
Colau no aporta solucions i al mateix temps presenta els inconvenients accelerats dels càrrecs que viuen encerclats pels seus propis adeptes que els allunyen de la realitat. El seu discurs, cada vegada més agressiu contra els que discrepen d’ella, se situa en plantejaments molt allunyats dels problemes de la vida quotidiana de la ciutat. El feminisme agressiu, les identitats de gènere, els transsexuals, aquest és l’únic terreny en el qual sembla que Colau es mou amb comoditat, però és clar això no arregla les dificultats que troben en el funcionament diari de Barcelona els seus veïns i els qui hi venen a treballar.
Loading ...
