Des de la fi de la presidència del General de Gaulle, la política exterior francesa es debat entre dues doctrines oposades. La primera és la continuïtat del gaullisme, i té com a fonament l’autonomia estratègica de França.
La segona és l’atlantisme, que parteix d’un principi oposat: és l’aliat nord-americà qui, en assegurar la defensa i seguretat d’Europa en darrera instància, marca el ritme de l’agenda exterior.
Entre les dues doctrines, els dos pilars de la política exterior de França, el Ministeri d’Afers Exteriors i el Ministeri dels Exèrcits (Emmanuel Macron va canviar el nom al ministeri de defensa), no saben cap a on avançar.
El resultat és una política exterior contradictòria, amb mitjans cada cop més escassos i sense rumb aparent.
Macron ha intentat promoure un neogaullisme a escala europea. Però els altres estats membre de la UE, recelosos de les ambicions franceses i més còmodes amb Washington que amb París, no han volgut ni sentir-ne parlar.
Certs diplomàtics francesos recorden amb enyorança els xocs diplomàtics de De Gaulle: obertura de les relacions diplomàtics amb Pequín al 1964, viatge a Moscou al 1966, sortida de l’organització militar de l’OTAN
Certs diplomàtics francesos recorden amb enyorança els xocs diplomàtics de De Gaulle: obertura de les relacions diplomàtics amb Pequín al 1964, viatge a Moscou al 1966, sortida de l’organització militar de l’OTAN… La llista d’accions memorables (almenys des del seu punt de vista) és llarga.
No en debades Henry Kissinger, el gran diplomàtic i teòric de les relacions internacionals nord-americà, afirmà que Charles de Gaulle fou, juntament amb el premier xinès Zhou Enlai, el personatge més imposant i clarivident en matèria de política exterior que mai havia conegut.
Malgrat treballar per la Casa Blanca, Kissinger reconeixia que cap líder europeu defensava tan bé els interessos nacionals del seu país com De Gaulle.
No obstant, el militar esdevingut President de la República no era anti-americà. De fet, durant la crisi de Berlín del 1960 i la de Cuba del 1962, De Gaulle prengué clarament partit pels Estats Units davant la Unió Soviètica. El que el guiava era la defensa dels interessos i valors del seu país. Dit d’altra forma, De Gaulle duia a terme una política exterior pragmàtica.
Després de De Gaulle, la recerca francesa de l’autonomia s’ha anat apagant mentre que la influència cultural (i moral) anglosaxona no ha deixat d’estendre’s per Europa
No obstant, després de De Gaulle, la recerca francesa de l’autonomia s’ha anat apagant mentre que la influència cultural (i moral) anglosaxona no ha deixat d’estendre’s per Europa. Una tendència que l’era François Mitterrand (1981-1995) i Nicolas Sarkozy (2007-2012) acceleraren particularment.
Els neogaullistes, que haurien per exemple volgut una obertura pragmàtica envers la Rússia de Putin, es veieren frustrats al 2014 quan François Hollande no es distancià de la posició oficial europea, sota forta pressió de Washington.
El fet que la Unió Europea tingui una vessant diplomàtica des dels anys 90 ha particularment contribuït a arraconar els neogaullistes francesos.
En efecte, l’aparell exterior de la UE està fortament influenciat per Alemanya… Un gegant econòmic però un nan polític que no es vol mullar mai en problemes exteriors. El resultat és una tensió continguda però constant entre París i Brussel·les, rere la qual n’hi ha qui veuen la llarga ombra de Washington.
Finalment, l’estat catastròfic de les finances públiques franceses fa que París tingui cada cop menys mitjans per dur a terme una política exterior independent.
Loading ...
