La política catalana s’ha anat convertint en un gran embolic. El PP i Ciutadans manifesten una inoperància política perfecta: no tenen cap proposta per Catalunya. C’s, els més votats en les últimes eleccions, emmascara la seva inanitat amb l’esbroncada continua. I el socialisme té poc a dir sobre Catalunya com quedà palès en el fallit debat d’investidura.
I on tot es mou sense una direcció clara, amb xocs continus entre els diversos components, definint un espai regit pel caos, és en el camp independentista, cada vegada més semblant a una professió en uns, i a una fe religiosa en uns altres. Mancat de lideratges clars, malbarata la seva majoria de govern exhibint incompetència, en lloc de convertir la Generalitat en l’aparador de què podia ser. Interpreten una ridícula parodia, amb els nostres diners i necessitats, com bé va testimoniar la consellera d’Agricultura exhibint-se a l’agost amb la marca de cervesa Fuck Spain. Quin gran favor als vins, caves i altres produccions catalanes! ERC té un líder empresonat i assenyat però masses membres del seu partit viuen de càrrecs públics exercits des de la irresponsabilitat, com la Comissionada per a l’Emergència Climàtica de l’Ajuntament de Sant Cugat, Alba Gordó , i la seva bretolada de combatre el canvi climàtic a base de no tenir fills. Que el partit els mantingui en els seus llocs defineix que una cosa són les pensades paraules de Junqueras i un altre la pràctica política.
Al Setembre tot es mourà: el Congrés d’Esquerra en el que la tesi de les eleccions després de la sentència imperarà, desarborant l’altra estratègia de pols amb l’estat, i confrontant amb la idea de Torra de durar i durar. Tot seguit l’Assemblea de la Crida Nacional per la República, on Puigdemont, a la distància- que és el Olvido, que canta el bolero- dilucidarà si el seu pal de paller és JxCat o efectivament la Crida El 20 finalitzarà el debat intern del PDeCAT sobre el seu futur i el paper de Junts per Catalunya. El 21 el sector moderat dels post convergents es reunirà, en un intent de projectar un fòrum més ampli, al que concorreran Units per Catalunya, i el nou partit de la Lliga Democràtica. I al rerefons la sentència del Suprem, que després de dos anys d’un empresonament injust, pot buidar el problema: “ja heu complert la pena o quasi”, o multiplicar-lo.
Que vol l’independentisme? Eleccions per governar d’una vegada o per proclamar la independència. Pacte d’esquerres, i l’independentisme el deixem per més endavant, o continuem amb en Torra i Puigdemont i altres succedanis. Manifestacions d’unitat, o “fora els partits que s’han venut”. Gestos públics o bé “onada de mobilització sostinguda dirigida a la ruptura amb l’estat”? És o no és exacta que es tracta d’un immens embolic?
Si Ciutadans ha deixat perdre- tenia algun interès?- l’oportunitat de ser la primera força de Catalunya, l’independentisme hegemònic i governamental fa exactament el mateix. No utilitzen tant el poder per abastir les necessitats dels catalans, com per a satisfer les necessitats dels seus components, personals i col·lectives. I actuant així fan un gran mal, sobretot si la situació s’eternitza, perquè el sistema democràtic per no generar el refús dels ciutadans, i a Catalunya el 76% està poc o gens satisfet amb ell, necessita ser eficaç. La democràcia no baixa del cel, sinó que s’aguanta si les seves institucions aportant quelcom de substancial a la gent i guanya la seva confiança.
Aquest trist escenari, en el que govern i oposició malden a la seva en el partidisme més tancat i mesquí, necessita nous actors que puguin presentar una forma de fer política menys partidista i més satisfactòria pels interessos i necessitats de la majoria.
