població Barcelona

Quin és un dels grans punts flacs de Barcelona sobre el qual Colau no actua?

La capital de Catalunya presenta moltes fortaleses, però també algunes febleses molt perilloses com la degradació progressiva de la ciutat. Però n’hi ha una de molt concreta que Colau refusa contemplar i que no està a l’agenda política de cap dels partits. Són els aspectes relacionats amb la seva dinàmica demogràfica.

Ara que es commemoren els 30 anys dels Jocs Olímpics i es mira enrere, val la pena fixar-se en la població. El 1992 hi havia 1.643.542 habitants. Ara, el 2021, n’hi ha 1.660.314. És a dir, només ha crescut la ciutat en 17.000 habitants; i de fet n’ha perdut 4.000 en relació amb el 2020; és la tragèdia de la covid. Al mateix temps, la població ha envellit d’una manera molt notable. Hi ha moltes més persones majors de 65 anys que de 0 a 15, en concret 351.986 (2020) contra 218.273. Barcelona pateix una forta piràmide invertida.

A mesura que retrocedim en l’edat, cada vegada trobem menys persones, i a la inversa. Aquest és un problema molt greu des de tots els punts de vista i a més comporta exigències diferents que no estan contemplades per Colau. Una més gran i millor atenció per a la gent més gran, que a més cada vegada més viurà sola. No només perquè la seva parella ha mort, sinó perquè l’abundància dels divorcis en edats més prematures s’acabarà fent notar. A Barcelona viuen més de 70.000 persones de 85 i més anys. És moltíssima gent.


L’índex d’envelliment, que relaciona el grup de 0 a 15 anys amb els més grans, presenta un índex de 161,3 i és amb diferència el més gran de l’Àrea Metropolitana, només s’hi acosta l’Hospitalet amb 134 i Badalona amb 115. L’índex de sobreenvelliment, que és la relació entre la població de 85 i més i la de 65 i més, creix a un ritme d’1,6 punts percentuals per any en els últims 4 anys; això vol dir una multiplicació de les persones de més edat més necessitades d’atenció. La mediana d’edat és molt alta, de 43,5 anys, i la mitjana és de 44,39 anys, són xifres difícilment compatibles amb la imatge d’una ciutat abocada al boom tecnològic perquè a mesura que creix la mediana d’edat en un conjunt humà, la capacitat d’innovació es redueix.

Entre el 2015 i el 2019 Barcelona va perdre 10.400 persones perquè en van morir més de les que van néixer i aquesta xifra es va veure compensada pel saldo migratori. I aquesta és una altra dinàmica a considerar, perquè, igual que l’envelliment, la falta d’infants i joves té conseqüències de caràcter cultural, social i econòmic.

Quan es van fer els JJOO el 1992, la població estrangera era només l’1,4% del total. El 2021 s’acosta a ser una quarta part (22,4%) i creix i substitueix a la població autòctona de forma accelerada pel doble procediment del dèficit vegetatiu i de la contínua arribada de més immigrants. Les conseqüències d’aquest fet són múltiples. N’assenyalem ara només una per la seva actualitat, la del debat sobre el català a l’escola.

És evident que existint el mateix esforç i el mateix marc legal el 1992 que avui en dia, el català necessàriament retrocedeix perquè no és el mateix que hi hagi 1,4% de població immigrada que un 22,4%. Ni la procedència dels seus pares, ni els seus entorns culturals, bàsicament o bé llatinoamericans, magrebins, africans o del llunyà orient, són propicis a contemplar el català com una necessitat, al marge de les dificultats naturals que tota persona arribada a una nova societat té per aprendre la llengua d’aquesta, més en aquest cas que són dues. Però una de les dues, el castellà, és la pròpia per a la població hispanoamericana o bé és la que permet traslladar-se de Barcelona a altres punts d’Espanya sense problemes. Per tant, la dinàmica migratòria pressiona en contra de la normalització lingüística del català, fins i tot a l’escola. El seu aprenentatge serà més difícil però, sobretot, la llengua de relació serà fonamentalment el castellà.

Manca de famílies amb fills, població envellida cada vegada més nombrosa de major edat i vivint sola i un continuat procés de substitució de població autòctona per immigrada.

Aquesta és una radiografia bàsica que ni el govern municipal ni la mateixa Generalitat contemplen. La raó fonamental no és que no representi problemes múltiples i importants, sinó que és ideològica. No és políticament correcte abordar la qüestió de la descendència en les famílies, de la natalitat, de la soledat i del procés de substitució que es va operant, que en el cas de Barcelona és tan intens que en 30 anys la població immigrada ha crescut més de 21 punts.

Manca de famílies amb fills, població envellida cada vegada més nombrosa de major edat i vivint sola i un continuat procés de substitució de població autòctona per immigrada Click To Tweet

Creus que el PSOE hauria de demanar perdó després de les condemnes a Chaves, Griñán i 14 alts càrrecs socialistes de la Junta d'Andalusia?

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.