A Barcelona hi ha fenomenologies que només les pot explicar un filòsof suís o un poeta molt ben esmorzat. Una d’aquestes és la sorprenent capacitat dels nostres governants per complicar allò que és senzill. Nadal, per exemple. Que un país civilitzat sigui incapaç de posar un pessebre —una operació que ja dominaven els caputxins al segle XVIII amb una mà lligada a l’esquena— supera totes les escoles del pensament polític modern.
Però aquí estem, un altre any, discutint si és constitucional, ètic o massa tradicional col·locar un Nen Jesús a la plaça Sant Jaume. Entre nosaltres: una ciutat que tolera escultures de dimensions olímpiques que ningú ha entès mai, pot ben bé tolerar un pessebre. Però sembla que això, en temps de Collboni, és demanar massa.
La cosa té un punt de sainet. L’alcalde, que ha rebut Barcelona com qui rep un rellotge de butxaca i no sap fer-lo anar, ha decidit repetir l’experiment de l’any passat: eliminació del pessebre municipal de la plaça Sant Jaume, aquest invent antic i profundament reaccionari que havia sobreviscut a guerres, alcaldies, crisis, plans Cerdà i urbanismes mediambientals. El pessebre era, diguem-ho clar, un element molt greu per a l’ordre públic: estava quiet, decorava, feia il·lusió a la canalla, no insultava ningú… un autèntic perill.
Els seus predecessors socialistes —més d’un d’ells perfectament laic, modern i urbanita— no havien gosat tocar la tradició. Fins i tot Ada Colau, que va practicar un cert “menjacapellans municipal” i va reformar el pessebre fins a fer-lo irreconeixible (un pastoret podria confondre’s amb un contenidor selectiu), mai no va suprimir la seva presència pública. El Nadal, al cap i a la fi, no era culpable de cap macroprojecte immobiliari i, per tant, se’n podia tolerar l’existència.
Collboni, però, és d’una pasta més pura. Té el que podríem anomenar “purisme simbòlic”: eliminar tot el que recordi que el país té tradicions que no han passat per concurs públic de disseny. Així, el pessebre municipal, pobre, ha estat enviat a l’interior de l’Ajuntament, on probablement el visiten dues escoles i el regidor d’Units per Avançar, entre d’altres, que ja el coneixen de memòria. El pessebre, que havia estat un bé comunal, queda ara reduït a objecte confinat.
La justificació és deliciosa: “És que en fem un de molt bonic a dins.” Perfecte. I què? L’essència del pessebre no és la bellesa, sinó la visibilitat. Un pessebre és un far cultural: hi passes davant i, vulguis o no, et recorda que existeix una tradició. I com les tradicions estan de baixa a l’Ajuntament, cal tancar-les.
Però Barcelona, que potser no sap elegir alcaldes, sí que sap organitzar-se.
Les entitats ciutadanes han proposat una cosa brillant: que cadascú porti una figureta del seu pessebre particular a la plaça Sant Jaume, el diumenge 14 de desembre, a les cinc de la tarda. D’aquesta manera tindrem el primer pessebre col·lectiu de resistència cívica, una mena de Viquipèdia nadalenca feta amb pastors, rucs, camells i algun caganer de línies modernes.
Això, francament, Pla ho hauria celebrat: la imaginació popular corregint la “modernitat” municipal.
A més, l’Ajuntament, obsessionat amb les llums, ha perpetrat una segona obra d’enginy: les paraules “Bon Nadal” han desaparegut de la ciutat. Ni una. Tenim “Bones Festes”, tenim llums que dibuixen “Barcelona” per si algun turista desorientat no s’havia adonat on era, i tenim frases filosòfiques que farien plorar un semàfor. Però Nadal, ni rastre. La paraula deu ser massa explícita. Massa cultural. Massa catalana, i fins i tot, massa cristiana.
La substitució simbòlica és clara:
• la llum substitueix el sentit,
• el consum substitueix la tradició,
• i la ciutat substitueix la seva memòria per decoració LED.
Aquest fenomen no és anecdòtic. Té arrels profundes en la crisi cultural catalana. En una Barcelona on només una quarta part dels habitants té el català com a primera llengua, i en una Catalunya que amb prou feines arriba a una tercera part, els símbols culturals haurien de ser més visibles que mai. El pessebre no és només religió: és transmissió, és continuïtat, és una d’aquelles coses que expliquen el país millor que una enciclopèdia.
Per això la desaparició del pessebre públic no és només un caprici municipal: és una operació de desconnexió cultural. I Collboni, hi excel·leix. Les seves polítiques de Nadal equivalen a deixar la ciutat sense mirall, o amb un mirall que només reflecteix LED i targetes de crèdit.
La pregunta final és senzilla:
Què queda d’una ciutat que esborra les seves pròpies tradicions?
La resposta és igual de senzilla:
Una ciutat que no sap qui és, ni què celebra. I dona peu a una tercera qüestió. I en aquestes condicions quin és el seu futur?
I per això els ciutadans tornen, literalment, al pessebre. No per costumisme, sinó per dignitat cultural. No per nostàlgia, sinó per supervivència. I perquè, al cap i a la fi, davant d’un poder municipal que es pensa en “woke” per suprimir un pessebre, el millor que pot fer el poble és riure, portar una figureta i recordar-li que hi ha tradicions que no s’eliminen ni amb decret ni amb llums de colors.
Quan el sentit comú falla en la política, el poble treu el pessebre al carrer.
El dia 14 a les cinc de la tarda tots fem el pessebre amb la nostra figureta a la Plaça Sant Jaume.
Quan l’Ajuntament elimina el pessebre, la ciutat n’aixeca un de més gran. #Nadal #Barcelona #Tradició Share on X
Loading ...
