Les opinions sobre Jordi Pujol i la seva situació en relació a la justícia són difícilment destriables dels apriorismes polítics relacionats amb la seva llarga trajectòria com a president de la Generalitat i fundador d’un dels moviments polítics catalanistes més importants que han existit. Convergència passarà a la història en el capítol en el que només tenen lloc la Lliga i ERC. També el socialisme català tindria un paper destacat en aquesta història.
La declaració del propi Pujol que tenia diners a Andorra fruit d’una deixa del seu pare, va tenir una repercussió molt més gran que la que ell mateix segurament preveia, i va significar el seu enderrocament com la gran figura política que era. Segurament, en aquesta dinàmica hi va tenir molt a veure el complex de la pròpia Convergència incapaç de diferenciar els mèrits del governant i la seva obra, dels de l’home i el seu problema.
Però en realitat la qüestió judicial de Pujol és molt més àmplia perquè s’ha lligat i s’ha presentat com un projecte de corrupció dut a terme de manera organitzada per la família. I en aquest sentit funciona la causa que està oberta i que gaudeix d’una presumpció de culpabilitat que no és justa, perquè ara per ara no s’ha demostrat, més enllà de determinades confabulacions policials de curta volada, que existeixi relació fonamentada entre Pujol i l’autoinculpació que va fer sobre els diners deixats pel seu pare, i les presumptes actuacions delictives d’alguns dels seus fills, més enllà de tenir el mateix cognom.
Ara, el jutge José de Mata de l’Audiència Nacional, ha prorrogat l’embargament de determinats béns immobles a fi de garantir les responsabilitats pecuniàries dels presumptes delictes econòmics que es van dur a terme l’any 2015. Entre aquests béns s’hi troba un pis de Núria Pujol Gironès, filla de Jordi Pujol Ferrusola i Mercè Gironès. És com si la justícia s’hagués transformat en una mena de maledicció bíblica que castiga els descendents i els fills d’aquests fins a l’última generació.
Aquest embargament preventiu, que afecta altres béns de la família, fa quatre anys que dura i ara encara es prolongarà més en el temps. El procediment s’estendrà fins al 23 de març de 2021, donant lloc a una situació jurídica ben criticable perquè no és admissible que les persones estiguin tants anys en situació de processament i indagatòria. L’instructor argumenta que la pròrroga està justificada per la “realització de perícies complexes, pràctica d’actuacions a l’estranger i revisió de la gestió de persones jurídico-privades o públiques”.
La literatura ho fa tot possible, però més de 6 anys per instruir una causa sobre Jordi Pujol i membres de la seva família és desaforat. Més quan està lluny de confirmar-se que hi hagi relació entre el fet pel qual Pujol es va autoinculpar i altres afers econòmics que s’imputen a membres de la família. Tant és així, que fa la impressió, pels fets que s’han fet evidents fins avui en dia, que no hi ha resposta, perquè no hi ha res que la faci possible, i que una cosa és el cas de Jordi Pujol, i una altra de ben diferent el que es pugui donar amb relació a alguns dels seus fills o d’altres familiars. Voler presentar el conjunt com una trama articulada és, almenys fins ara, més un pre-judici polític que un fet basat en evidències jurídiques.
No fa massa que hem viscut un altre cas espectacular amb Sandro Rosell, que va romandre 643 dies en presó provisional, que es diu aviat, perquè després el Tribunal l’absolgués de forma plena. També en aquell cas semblava evident que l’argumentació acusatòria no tenia fets tangibles a presentar i sí moltes presumpcions teòriques. Que en el cas de Jordi Pujol es produís unes conseqüències semblants resultaria absolutament escandalós. I per molta discrepància política que es pugui tenir amb ell, ningú pot justificar la manca de diligència de la justícia.
