Quan un europeu visita la Xina amb ulls occidentals, sovint cau en la temptació de buscar allò que ja coneix: gratacels, trens d’alta velocitat, masses urbanes i una eficàcia administrativa que sembla militar.
Però rere aquesta façana de modernitat hi batega una altra força, més antiga i menys visible: una idea del món que entén l’ésser humà com a part d’un teixit de relacions. En aquesta visió, ningú existeix sol. Cada gest, cada paraula, cada decisió està inserida en una xarxa de deures i reciprocitats. És el que els clàssics confucians anomenaven ren, la humanitat que es desplega només en relació amb els altres.
A diferència de l’individualisme europeu, que tendeix a imaginar la llibertat com una separació, la tradició xinesa entén la llibertat com una integració.
Ser lliure no és deslliurar-se dels lligams, sinó viure’ls amb mesura i rectitud. La persona virtuosa —el junzi— és aquella que sap harmonitzar el seu cor amb l’ordre de la comunitat. En aquest sentit, la moral no és una norma externa que imposa límits, sinó el mateix espai on la persona es realitza. Pot semblar un pensament allunyat de la Xina actual, plena de tecnocràcia i vigilància digital, però en el fons és el fil subterrani que dona sentit a la seva cohesió.
La màquina xinesa pot semblar un miracle d’enginyeria política, però el seu motor és moral.
El poder s’hi concep, en teoria, com una forma d’exemplaritat. El governant ideal no és qui imposa la llei, sinó qui inspira respecte. Governa per la virtut (de), no pel càstig. Aquest principi, repetit durant segles, sobreviu avui transformat en una meritocràcia tecnocràtica on la legitimitat deriva de la competència i de la idea —més o menys real— que els qui manen han demostrat mèrit i disciplina. Fins i tot l’Estat comunista, que es presenta com a fill de Marx, ha acabat recorrent al vell llenguatge confucià: ordre, deure, harmonia.
Aquesta continuïtat cultural explica que la Xina hagi pogut modernitzar-se sense perdre del tot el seu nervi moral. No ha calgut trencar amb el passat per construir el futur. La família continua sent la unitat econòmica bàsica, la institució més fiable, l’escola de la paciència i del sacrifici. Els pares estalvien per als fills, els fills treballen per honorar els pares, i aquesta cadena de deures mutus genera un capital social que va molt més enllà dels diners. És en aquest punt on el confucianisme es mostra més pràctic que teòric: converteix la virtut en infraestructura invisible.
A diferència del capitalisme europeu o americà, nascut del desig d’emancipació i de guany personal, el capitalisme confucià s’articula entorn de la confiança i la continuïtat.
L’èxit no és una explosió, sinó una acumulació. Les empreses familiars, la lleialtat a llarg termini, la paciència inversora: tot això forma part d’una mateixa gramàtica moral. Els economistes l’anomenen “capital social”, però els antics ja en deien simplement li, el conjunt de ritus i formes que donen ordre a la vida col·lectiva. És aquest ordre el que permet a la Xina sostenir plans de dècades allà on Europa amb prou feines pensa a quatre anys vista.
També hi ha, evidentment, un preu. El vincle pot ser protector, però també asfixiant. Quan el deure precedeix el dret, la llibertat queda sotmesa a una moral comuna que pot convertir-se en instrument de control.
L’harmonia pot amagar silencis, i la disciplina, por. Els qui viuen a la Xina saben que l’obediència continua sent una virtut política, i que el poder, per molt virtuós que es proclami, sempre desconfia de la dissidència. Tanmateix, el miracle és que aquest ordre moral, encara que vigilat, funciona: dona cohesió, dona confiança, dona sentit. I això, en un món trencat, ja és molt.
Potser el secret de la Xina és que no ha volgut ser del tot moderna. Ha sabut vestir de tecnologia una ànima antiga. En lloc de destruir la tradició, l’ha reordenat. On Europa va veure superstició, ella ha vist disciplina. On nosaltres veiem jerarquia, ells veuen continuïtat. I és precisament aquesta fidelitat a una idea del vincle —aquesta fe en la relació com a fonament— el que li ha permès travessar revolucions, guerres i dècades de fam sense desfer-se del tot.
Mirada des d’Europa, aquesta estabilitat pot semblar conformisme. Però hi ha una certa humilitat intel·ligent en la manera xinesa d’entendre el progrés: no consisteix tant a canviar el món com a mantenir-lo en equilibri. És una modernitat sense ruptura, un progrés que s’expressa com a restauració. Potser per això, quan Occident parla de crisi moral, la Xina parla d’harmonia; quan nosaltres discutim drets, ells parlen de deures; i mentre nosaltres cerquem el jo, ells busquen l’ordre.
No és que un model sigui millor que l’altre. És que parteixen de preguntes diferents.
La Xina es pregunta com mantenir la coherència d’un cos col·lectiu; Europa, com preservar la llibertat d’una ànima individual. I en aquesta diferència hi ha, potser, la clau del segle XXI. Les nacions no s’enfronten només amb armes o amb mercats, sinó amb visions del que vol dir ser humà. I la visió xinesa, amb tots els seus riscos i rigideses, sembla avui oferir una resposta més sòlida que la nostra dispersió moral.
No sabem si aquest equilibri és sostenible. Cap civilització pot viure eternament de la virtut sense caure en el dogma, ni de la disciplina sense que s’esgoti la creativitat. Però tampoc cap pot sobreviure sense un principi d’ordre. Potser el que la Xina ens recorda, sense voler, és que la modernitat no consisteix a desfer els lligams, sinó a redescobrir-ne el sentit. I que la llibertat, sense deure, és tan fràgil com un fil d’aigua enmig del desert.
La Xina no només fabrica productes; fabrica sentit. #Confucianisme #la Xina #CulturaDelVincle Share on X
Loading ...
