Fins al segle XXI, els coronavirus coneguts (una gran família de virus capaços d’infectar tant humans com animals) tenien sobre nosaltres el molest efecte d’un refredat, però molt rarament resultaven letals.
No obstant, en els darrers 20 anys han aparegut tres nous coronavirus molt més capaços de posar vides humanes en perill: es tracta del SARS (síndrome respiratori agut greu) al 2003, el MERS (síndrome respiratori de l’Orient Mitjà) al 2012 i actualment el 2019-nCoV aparegut a Wuhan.
Tal i com explica la investigadora i professora de salut pública Annie Sparrow a Foreign Policy, segueix havent-hi escassa informació clínica dels pacients xinesos afectats pel virus. A l’estranger tan sols arriben notícies dels casos greus i molt greus, que impliquen l’hospitalització i en ocasions, mort, dels afectats.
Les dades disponibles podrien indicar que en realitat el nou virus és el resultat de mutacions successives que l’han anat fent més i més violent, quelcom que ja succeí amb el SARS del 2003.
Físicament, el coronavirus és un gran virus, incapaç de sobreviure en l’aire o viatjar més que uns escassos metres. Es contagia tant per contacte directe (segregacions orals) com indirecte (esternuts, tos, etc. que fan que el virus resti en superfícies diverses per un temps limitat). Aixi doncs, mesures de protecció aparentment rudimentàries com màscares, guants i ulleres resulten efectives.
El virus en qüestió té un període d’incubació d’entre 1 i 14 dies, tot i que les autoritats xineses han avisat que és contagiós inclús abans que apareguin símptomes en els afectats. Després d’una setmana patint molèsties corrents com febre, tos i dolors musculars, el coronavirus progressa ràpidament, danyant més i més els pulmons. Entre el 25 i el 32% dels casos acaben requerint tractaments a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’hospital.
El potencial mortífer del nou coronavirus és de moment poc clar. Si bé les primeres xifres, de començaments de gener, eren reconfortants, el percentatge de mortalitat ha arribat a finals de gener al 3%. De totes formes, es tracta encara d’un índex molt inferior al de l’epidèmia del SARS del 2003.
Col·lectius específics, com persones amb problemes als seus sistemes immunitaris presenten taxes de mortalitat superiors, d’entorn un 15%. La gent gran i persones afectades de diabetis o hipertensió presenten també pitjors resultats. No obstant això, Sparrow destaca que la major part dels pacients afectats pel coronavirus en la seva fase greu són persones clínicament sanes.
Les autoritats xineses estan realitzant controls molt estrictes de la població per intentar aïllar els casos. Aquests mètodes, però, tenen efectes perversos ja que condueixen a ingressos en els hospitals de persones que no estan realment afectades pel coronavirus. Els malalts greus reben doncs menor atenció.
En període hivernal, establir qui està afectat pel coronavirus i qui té una grip de temporada resulta particularment difícil. A més a més, si com sembla també son contagioses persones que no presenten símptomes de la malaltia, el focus en els controls massius de febre com a mesura de contenció perd part de la seva rellevància.
Paral·lelament a aquestes mesures radials de control, el govern xinès ha anunciat recentment que els treballs per trobar la vacuna havien començat. Mentrestant, les millors mesures de protecció són conscienciar la població del risc de contagi i com evitar-lo (comportament, vestimenta). En això, els xinesos hi tenen la mà trencada gràcies als múltiples canals de propagació de la informació governamental.
