Històrica i alhora inesperada pel seu contingut, la intervenció del vicepresident Vance a la Conferència de Seguretat celebrada a Múnic ha despertat una reacció airada en diverses cancelleries europees i mitjans de comunicació fins a l’extrem d’acostar-se, si no superar, la frontera de la histèria. Vegem, si no, els continguts de diaris com El País i La Vanguardia després d’aquella intervenció.
Del que escriuen se’n dedueixen dues coses: són partidaris que Ucraïna continuï en guerra fins que Putin la perdi, i que la continuïn pagant com fins ara (66.000 milions de dòlars) els Estats Units. Qui compra aquest futur? Volem un estat de guerra permanent amb el nostre veí? Volem tornar al pitjor dels segles passats?
Europa va callar i s’ha mantingut en silenci quan l’URSS va atacar Finlàndia, fet que va acabar amb la cessió d’una part de la Carèlia finlandesa. Va ser la Guerra d’Hivern, que es va desenvolupar entre el 30 de novembre de 1939 i el 13 de març de 1940. El conflicte va concloure amb la signatura del Tractat de Pau de Moscou, mitjançant el qual Finlàndia va cedir aproximadament l’11% del seu territori, incloent-hi l’istme de Carèlia i la ciutat de Viipuri (actual Víborg), a la Unió Soviètica.
Posteriorment, durant la Guerra de Continuació (del 25 de juny de 1941 al 19 de setembre de 1944), Finlàndia va intentar recuperar els territoris perduts i va ocupar àrees addicionals. No obstant això, en finalitzar aquest conflicte, l’Armistici de Moscou de 1944 i el Tractat de Pau de París de 1947 van confirmar les fronteres establertes el 1940, consolidant la cessió de Carèlia a la Unió Soviètica. Finlàndia es va convertir per obligació en un país neutral (com Àustria, que encara ho és).
D’aquell fet se’n dedueixen dues lliçons. La primera és que Europa va pretendre en el passat tenir sempre pau amb l’URSS quan aquesta era una potència de primer ordre i ho va acceptar tot a canvi d’això. A Finlàndia, la pau a canvi de territoris i la neutralitat li ha anat molt bé, convertint-la en un país amb un alt desenvolupament econòmic i social.
Ara que no existeix l’URSS i Rússia té un PIB semblant a l’italià, les elits socialdemòcrates i liberals europees pensen que el millor és guerrejar amb Rússia en lloc de buscar la pau i la cooperació.
La incapacitat d’aquesta Europa, que ha perdut tots els seus fonaments originals, és tan gran que ha convertit Rússia —repeteixo, amb una mesura econòmica lleugerament inferior a Itàlia— en una superpotència a l’altura de la Xina i els Estats Units, mentre que la UE, un teòric gegant mundial, és un convidat de pedra que implora un lloc.
En mans de qui estem? De Macron, que governa per decret, de Scholz, a qui li queden quatre dies, gairebé literalment, per passar al tercer pla de la política alemanya, de Sánchez i la seva minoria, que governa abusant del parlament i amb un govern inestable i polèmic.
Quines paradoxes! Ara mateix, Sánchez, el dels murs i la “fachosfera”, comparteix taula i acords (bé, més que acords, converses) a la reunió de París amb el govern dels Països Baixos liderat per l’extrema dreta!
Però tornem al discurs de Vance a Múnic. Les reaccions posteriors han confirmat el que critica: la censura massiva, el dirigisme ideològic, la discriminació de la dissidència. El seu text no ha estat reproduït per cap mitjà progressista i, a Espanya, ni per aquests ni per la dreta. Pàgines i pàgines criticant quelcom el contingut del qual se censura. Es vol millor verificació de la democràcia dirigida sota la qual vivim.
La realitat nua i crua és que el text de Vance ha estat literalment censurat.
En un exercici elemental de llibertat informativa, Converses a Catalunya ha publicat el text literal en la seva versió oficial. El seu contingut assenyala clarament un abans i un després. Mostra la ruptura de la gran aliança occidental entre el liberalisme cosmopolita de la globalització, responsable de les deslocalitzacions i la pèrdua de llocs de treball als Estats Units, però també a Europa, fet que ha afectat durament els treballadors, i la “generositat” en l’admissió d’una immigració massiva que, per la seva velocitat de creixement i magnitud, ha acabat alterant la convivència en moltes societats.
L’altra part de l’aliança és el progressisme de gènere, integrat per aquelles forces polítiques que, autodenominant-se d’esquerres, han situat en un segon pla les causes fonamentals de la desigualtat —que són les econòmiques— substituint-les per aquelles que es deriven de la ideologia de gènere i la ideologia queer.
Així, la gran qüestió de tot el segle XX, la de com ens relacionem i els beneficis i costos que rebem en el mode de producció, s’ha traslladat al conflicte sobre el mode de vida, imposat pel feminisme i l’homosexualisme polític.
Això condemna la institució fonamental de la nostra societat —la família oberta a la descendència, amb capacitat educadora i fonamentada en el matrimoni— a la sospita de ser un instrument d’explotació per part del patriarcat o, en el millor dels casos, a ser considerada un mecanisme més de les relacions de parella, perfectament superflu, sense valorar les funcions valuoses i insubstituïbles que realitza en tots els àmbits, des dels personals fins als col·lectius.
Aquesta aliança ha estat hegemònica políticament, culturalment i mediàticament. Aquesta aliança objectiva entre liberals cosmopolites i progressistes degenerats ha quedat trencada per part dels Estats Units. Aquesta és la nova realitat, i d’aquí ve la histèria.
Aquesta aliança objectiva ha perseguit la dissidència, ha cancel·lat tota referència a Déu, ha proscrit l’oració en determinats llocs públics, i en nom de la llibertat penalitza els tractaments voluntaris de reversió de l’homosexualitat, alhora que facilita la destrucció quirúrgica i hormonal en adolescents.
Tipifica delictes d’odi mentre accentua l’odi contra el cristianisme, transformat en llibertat d’expressió. Li ha negat a la dissidència el dret a tenir una veu en igualtat de condicions a l’espai públic; en altres paraules, s’han carregat Habermas sense dir-ho i, a més, citant-lo elogiosament.
Han convertit l’estat de dret en un estat de lleis. Per entendre’ns, el franquisme no era un estat de dret, però sí de lleis; és a dir, existien normes que regulaven els drets, però que s’aplicaven de manera asimètrica en funció de qui eren els subjectes.
Això, avui dia, resulta evident quan l’acusació d’homofòbia per dir-li a algú “maricón” pot sortir molt cara i, al mateix temps, se sanciona la presència d’un parell de persones resant en silenci—repeteixo, en silenci— a les proximitats d’una clínica avortista, per considerar que estan violentant les dones que hi acudeixen. Això és l’estat de lleis que progressivament ha anat aplicant Europa i del qual Espanya n’és una bona mostra.
Un estat de lleis és que el Tribunal Suprem anul·li unes eleccions per sospites que Rússia s’ha gastat cent mil dòlars en publicitat per al candidat vencedor o, com a Espanya, que anul·li la sentència dels presidents d’Andalusia condemnats pel gran escàndol dels ERO, la corrupció més gran que s’hagi produït mai a Espanya. Abans, aquest mateix tribunal ja s’havia passat pel folre la seva pròpia jurisprudència, amb altres protagonistes, és clar, en la seva sentència sobre l’avortament, carregant-se el principi del dret a la vida que figura a la Constitució espanyola, l’existència d’un tercer, el “nasciturus”, portador de drets a més dels de la dona.
Això, els murs interns i els cordons sanitaris a l’estil Sánchez, excloent de la democràcia milions de ciutadans en nom de les seves idees, mentre alhora accepta la validesa i consideració de l’extrem oposat, incloent-hi comunistes de tota mena. En nom de quina lògica democràtica pot existir aquest tipus de plantejaments?
El discurs de Vance ha tingut la gran virtut de posar-ho en evidència, i a més amb exemples molt concrets. Ha dit a la cara que el rei, com ja sabíem, està nu. I ha muntat un gran escàndol.
I ara, què? Vigilarem els xinesos que ens envaeixen econòmicament, farem la guerra amb els russos i ens barallarem amb els americans mentre la majoria del món ens rebutja, com ha passat amb el Sahel i bona part d’Àfrica, o, com hem descobert amb horror, amb les sancions a Rússia, que Europa està més sola que la una?
Qui ens governa ens ha ficat en aquest embolic i els ciutadans hem d’exigir sortir-ne. Qui vol anar a la guerra pel feminisme de gènere, que ens criminalitza, i les identitats LGBTIQ i les seves banderes que desplacen les nostres banderes reals?
Loading ...
