L’àmbit socialista es pregunta, i no para, com és possible que la població no s’adoni del molt i bé que ha actuat Sánchez en aquests 3 anys. I a més ho concreta. Ha protegit els treballadors amb els ERTO, ha fet que els contractes passessin de temporals a indefinits, ha apujat el salari mínim i ha creat l’ingrés mínim vital. Aleshores, es diuen “si amb tot això tan important no ens voten, és perquè no comuniquem bé, cal sortir més al carrer i explicar-ho”.
Tots aquests fets positius i alguns altres, són evidents, però no són tota l’evidència. D’una banda, els seus efectes benèfics s’han vist minvats per les circumstàncies o per la forma de dur-ho a terme. Els ERTO no han impedit que una equivocada política pública ensorrés el PIB el 2020, la reducció més gran de tota Europa, i que la represa resulti extraordinàriament lenta, també una de les que arrossega més els peus de tota la UE. De fet, fins a finals del 2023, si tot va bé, no recuperarem el PIB previ del 2019.
Com l’ocupació ha crescut molt, i d’això se’n vanta el president del govern, i com el PIB encara continua deprimit, això vol dir que els salaris que s’estan generant són de mitjana inferiors als que hi havia i que, per tant, la productivitat també s’ha reduït. És evident que el contracte indefinit, sobretot en la modalitat de fix discontinu, genera clars avantatges per als treballadors, però com ha diagnosticat el Banc d’Espanya, encara és aviat per veure si els seus efectes seran realment positius o tindran conseqüències sobre l’ocupació, o acabaran sent una modalitat encoberta de contracte temporal perquè el problema de fons no és només de la llei sinó del tipus d’estructura productiva que té el nostre país. L’ingrés mínim vital ha patit des de l’inici, i encara es manté, una greu dificultat d’aplicació que constata una vegada més, que l’administració necessita una reforma urgent per millorar en eficàcia i eficiència perquè senzillament no funciona, ni en aquest ni en molts altres àmbits que han vist empitjorar la capacitat d’atenció al ciutadà a causa del teletreball, a més dels problemes estructurals que s’arrosseguen de fa temps.
No deixa ser interessant constatar que quan els socialistes fan balanç ho cenyeixen a aquest tipus de temes i mai posen sobre la taula el que han estat iniciatives estel·lars per polèmiques: la nova llei d’educació, la del “només sí és sí” referida a les relacions sexuals, la que tracta sobre la transsexualitat, la que atorga nous privilegis als grups LGBTI, la de l’eutanàsia i el suïcidi assistit i la que ara està al candeler, la de l’avortament. Tota aquesta llarga llista de lleis que, d’una banda, són la seva bandera de progrés, d’una altra no són exhibides per part del PSOE a l’hora d’argumentar el seu bon govern. I és que segurament hi ha consciència que aquestes lleis han sembrant de crispació i ruptures entre diferents grups de població que en part també són votants del PSOE i que no poden entendre determinades qüestions. El mateix es podria dir dels indults. N’hi ha prou que una quarta part dels seus votants decideixin quedar-se a casa, ja no diguem votar per al PP, perquè la davallada estigui garantida i doni pas a la derrota.
Però és que, a més, el govern no només no ha sabut assegurar una bona recuperació, som dels que més hem perdut poder adquisitiu a Europa, sinó que les mesures que va prenent en relació amb la inflació, els casos concrets dels combustibles i l’electricitat, senzillament no funcionen.