Catalunya s’ha convertit en l’últim gran baluard del sanxisme. I no només perquè, al seu moment, amb majories pírriques, aconseguissin l’Ajuntament (gràcies, PP!) o la Generalitat (gràcies, ERC!) , sinó perquè així ho diuen les enquestes, com la de l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO)
Governar i inundar cada dia els diaris amb pàgines de publicitat serveix a Salvador Illa per mantenir-se. Pot ser que empitjori una mica, però no perd posicions, malgrat els escàndols de corrupció. Sembla que, per als votants del PSC-PSOE a Catalunya, ficar mà a la caixa o contractar “senyoretes” en empreses públiques no és motiu de càstig electoral. Ja és molt.
Junts, la teòrica alternativa que en realitat no ho és, no només no remunta, sinó que veu minvar les seves possibilitats, igual que ERC, el partit de l’estrany prestigi, que millora lleugerament. Els comuns segueixen perduts a la seva inanitat. I el que és realment rellevant del conjunt és la pujada d’Aliança Catalana, que multiplica per cinc els seus escons, supera els inefables comuners i el partit amb els votants de més renda per càpita, la CUP, i s’equipara —o gairebé— a VOX, que també creix, encara que força menys.
El PP roman ancorat, amb tendència a la baixa, i a l’abast del sorpasso per part de VOX, cosa que seria demolidora per a les seves expectatives a tot Espanya. Potser, al segle vinent, el PP disposi d’un partit seriós i de debò a Catalunya.
Però com sempre, el baròmetre del CEO dona per a molt més. És una font d’informació excel·lent, amb les reserves del cas.
Per exemple, la desviació de la mostra respecte a la població real en capítols tan significatius com a llengua i nivell educatiu és excessiva: +3 punts percentuals a favor del castellà, i +4 a favor de persones amb estudis secundaris. Per a un marge d’error de +/- 2,19%, això resulta significatiu.
Queda clar que el gran problema de Catalunya és l’habitatge: el 21% ho assenyala així. Però això tampoc passa factura al PSOE, que fa set anys que governa. S’ha convertit en el gran problema des del novembre de l’any passat.
La segueix la insatisfacció política, amb un 14%, que ja és tot un clàssic: des de fa anys ocupa sempre un lloc destacat. Els partits i les institucions polítiques estan fent malament la seva tasca, i això es nota en moltes altres qüestions.
El tercer problema més esmentat és la immigració, amb un 9%, però atenció, perquè la seva evolució és preocupant.
A l’altra banda, és evident que tres qüestions han perdut molta importància: l’atur i la precarietat, el funcionament de l’economia i les relacions Catalunya-Espanya. Aquesta darrera dada és especialment reveladora del declivi de l’independentisme, juntament —ja ho veurem un altre dia— amb la nul·la chance de Puigdemont de ser president dels catalans. No és que no el votin: és que el rebutgen.
Hi ha una certa variació en l’apreciació dels problemes segons el partit votat i l’edat de l’enquestat. En el primer cas, resulta sorprenent que els partits més d’esquerres i més “antisistema” – CUP i Comuns – siguin els únics que no veuen la insatisfacció política com a primer o segon problema. Són els satisfets?
L’habitatge és el principal problema per a tots els grups d’edat, excepte per als més grans de 64 anys, per als quals el més destacat és la insatisfacció política. I, a la majoria de les franges d’edat entre els 25 i els 64 anys, aquesta insatisfacció política ocupa el segon lloc. Per als més grans de 64, és l’habitatge. I aquí ve una altra crida d’atenció: entre els més joves, de 18 a 24 anys, la segona qüestió problemàtica és la immigració!
La qüestió d’Espanya i Catalunya només manté cert caliu entre els més grans de 65 anys (11%). Si la dinàmica continua així, l’horitzó per a l’independentisme pinta de blau fosc, més aviat negre.
Al fil de la política com a problema —quan hauria de formar part de la solució— hi ha una dada menyspreada pels comentaris mediàtics i que és demolidora: al voltant del 28% dels enquestats (primera força) considera que cap partit no està capacitat per resoldre els problemes. Si a això s’hi suma un 16% que no sap quin partit podria tenir aquesta capacitat, la suma ens situa en un 44% de l’electorat que no veu als partits la capacitat per resoldre els nostres problemes. Això explica moltes coses i, si no canvia, n’afectarà moltes més en el futur.
En definitiva, la radiografia seria aquesta:
L’habitatge com a gran obsessió, però sense passar factura; com tampoc no ho fa la corrupció al socialisme regnant a Catalunya. No millora, és clar, però tampoc no cau. La desafecció crítica, la política com a problema, ja té una dimensió considerable. I si creix una mica més, pot generar un veritable conflicte en barrejar-se amb altres qüestions, com la immigració, que creix de manera lenta però continuada, i que ja és percebuda com un problema greu pels més joves.
El gran problema a Catalunya ja no és la independència: és la vivenda… i el PSC continua imbatible. #CEO #Catalunya #PSCCorrupció Share on X
Loading ...
