La quinta essència del problema que patim és la mortalitat. Si l’actual pandèmia es desenvolupés com una grip benigna, tindria un impacte sobre la nostra salut i sobre l’economia, però seria molt moderat. Conviuríem amb el virus en la nostra vida quotidiana sense gaires problemes.
El greu de la pandèmia és que mata, i ho faria encara més si no disposéssim d’un servei de salut desenvolupat. També sabem, per trista experiència, que s’acarnissa amb les persones de més edat, més aviat el contrari de la grip, que té una incidència sobretot en la població més jove, si bé la seva agressivitat és moderada.
I si la mortalitat és la qüestió clau, per què actua en aquests termes en unes persones i no en unes altres és encara un gran interrogant. Quan es resolgui s’haurà fet un bon pas per prevenir i curar la malaltia.
Perquè la realitat és que coneixem molt malament aquest coronavirus SARS-CoV-2 que causa la malaltia anomenada Covid-19, i que és molt diferent al virus causant de la grip. Els coronavirus pertanyen a una àmplia família de virus, que normalment només afecten els animals, tot i que alguns, com ja hem vist, poden saltar als éssers humans.
Ja ho vam veure amb el SARS-CoV, aquella altra epidèmia d’origen a Àsia, i que amb prou feines va tenir repercussió entre nosaltres, produïda entre el 2002 i el 2004. Va ser coneguda com epidèmia de la síndrome respiratòria aguda greu. La síndrome respiratòria aguda greu (SRAG), més coneguda per les sigles en anglès SARS (severe acute respiratory syndrome) és una pneumònia atípica que va aparèixer per primera vegada al novembre del 2002 a la província de Canton, Xina. Es va propagar a les veïnes Hong Kong i Vietnam a finals de febrer del 2003, i després a altres països a través de viatges per mitjà aeri o terrestre de persones infectades.
La malaltia va tenir una taxa mitjana de mortalitat global propera a un 13%, si bé va variar a cada país, però en qualsevol cas va ser molt més elevada que el SARS-Covid-2 actual. Una característica diferencial amb l’actual coronavirus és que les persones que poden ser portadores i al seu torn no presentar símptomes són escasses, i això va facilitar el millor control de l’epidèmia. Perquè el problema de l’actual coronavirus és la gran quantitat de persones asimptomàtiques que han estès sense saber-ho la malaltia. D’aquí la tardança en la reacció espanyola, el 8 de març encara es permetien actes massius, i la manca de tests han donat lloc al desastre espanyol.
Es diu que els coronavirus són mes estables que els virus, és a dir que muten menys, la qual cosa pot facilitar l’ús de la vacuna, però tal cosa no vol dir que no ho facin. A Islàndia, que és el lloc del món on s’han fet més proves a la població en relació al nombre d’habitants, el 9%, (a Noruega 2% i a Alemanya i Corea l’1%; Espanya està lluny d’aquesta xifra, encara que sens dubte augmentarà significativament a partir d’abril), s’han detectat 40 mutacions.
Sabem que el SARS Covid-2 té efectes molt diferents en les persones, si bé concentrats en els majors de 69 anys, que depèn de patologies prèvies, especialment malalties de cor, immunodeficiència, tensió arterial alta, més en homes que en dones, i que la complicació mortal més freqüent és la doble pulmonia. Però es desconeix per què la reacció immunològica que la produeix es dona en unes persones i no en unes altres. Sabem la causa principal de la mort, però no com ho fa. Mentre aquest aspecte no s’aclareixi, la lluita serà sobretot simptomàtica i buscant la reacció positiva de l’organisme mateix.
Les causes poden ser de dos tipus. Una, la diferent predisposició genètica de cada individu. Una altra, que hi hagi algunes mutacions que siguin més agressives que altres. I el més probable és que es tracti d’una combinació d’ambdues causes. En aquest punt crucial es lliura el front fonamental que decidirà l’èxit i el cost de la batalla.
