Les institucions socials, en el sentit ampli del concepte que aplica la Nova Economia Institucional (NEI), una visió econòmica que aporten els tres premis Nobel d’aquest any, Daron Acemoglu, Simon Johnson i James Robinson, com el 2009 ho van ser Oliver Williamson i Elinor Ostrom, i encara amb anterioritat un dels pares d’aquest enfocament econòmic, Douglass North, estan pensades per a una configuració humana home-dona. La perspectiva de gènere i els seus gèneres múltiples i fluids; ¿inestables? determina que aquestes institucions han de ser radicalment modificades per satisfer els seus desitjos, sobretot el seu impuls sexual, que en primer terme és del que es tracta.
És la mateixa ideologia de gènere que promou la seva liquidació obertament. La seva crítica a les institucions socials es basa en la premissa que moltes d’aquestes institucions han estat dissenyades, al llarg de la història, sota una configuració basada en el binarisme de gènere (home-dona), cosa que limita la seva capacitat per respondre adequadament a les identitats de gènere múltiples i fluids. Des d’aquesta perspectiva, institucions clau, com el matrimoni, el treball, l’educació, la justícia i la sanitat, entre d’altres, han estat estructurades sota normes i expectatives que assumeixen dos gèneres rígidament definits, i per tant, no aconsegueixen adaptar-se a les necessitats i realitats de les persones que no encaixen en aquest marc binari.
Sota aquest marc, moltes de les institucions actuals, tant formals com informals, on es troben la tradició, la cultura i les seves fonts, els costums socials, les creences religioses, la concepció moral i l’antropologia humana, han estat modelades per normes i estructures socials que històricament han privilegiat una visió binària del gènere. Això significa que tant les normes legals com les convencions socials estan profundament imbricades en una lògica que assumeix que les persones es divideixen entre homes i dones, cadascun amb rols i expectatives específics.
No obstant això, l’aparició de la perspectiva de gènere, que reconeix la diversitat d’identitats i expressions de gènere, té com a finalitat transmutar-les en d’altres molt diferents, encara que es mantingui, si escau, el nom. Un important exemple és el matrimoni homosexual, cada vegada més qualificat d’“igualitari” pels seus defensors, per diferenciar-lo del matrimoni format per un home i una dona. Aquesta institució que tenia com a finalitat primordial, la descendència i la seva cura, ha estat mutada en una altra cosa l’objectiu de la qual és l’atracció mútua i el projecte de vida en comú. I no és el mateix: en un cas la parella institucionalitzada i compromesa transcendeix a si mateixa per formar una nova vida. En el segon la parella és l’autoreferència fonamental.
Això sol ja té un impacte múltiple i divers, en la concepció de la societat i el seu sentit, en relació amb la visió del futur i la forma d’operar sobre ell, en la desaparició o debilitament de la dimensió dinàstica, és a dir, en el parentiu al llarg del temps, i al seu torn, tot això es tradueix en la cultura, la forma com ens percebem com a éssers humans, fins a l’economia, que ja no compta amb la família com a fonament.
Des de la perspectiva de gènere, les institucions han de ser modificades mitjançant el canvi del marc legal: les lleis i regulacions estan dissenyades, en molts casos, assumint dos gèneres. Això inclou des del registre civil (on les persones es classifiquen com a “home” o “dona”), fins a lleis laborals que assumeixen diferències en funció del gènere, o lleis familiars que defineixen rols i drets basats en aquest binarisme.
Un canvi fonamental seria reformar el dret per reconèixer explícitament les persones no binàries, genderqueer i d’altres identitats de gènere. Això podria implicar la creació d’una categoria de gènere neutre o la possibilitat de no especificar el gènere en documents oficials. Això ja està passant.
També mitjançant la transformació de les normes socials: a més de les reformes legals, les normes socials que regeixen les institucions també han de canviar. Per exemple, en el lloc de treball, les expectatives al voltant dels rols de gènere podrien ser eliminades per permetre una major fluïdesa. Les institucions laborals haurien de ser revisades per garantir que les polítiques internes siguin inclusives amb les identitats de gènere múltiples, oferint, per exemple, lavabos de gènere neutre.
L’educació ha de ser reconfigurada, perquè les institucions educatives han jugat un paper clau en la perpetuació del binarisme de gènere, des de l’organització d’activitats diferenciades per a nens i nenes fins a l’ús d’uniformes que reforcen estereotips de gènere. Una transformació radical implicaria revisar els currículums i les estructures d’ensenyament per garantir que siguin inclusius i respectuosos amb totes les identitats de gènere. Això implica la inclusió de la diversitat de gènere en els plans d’estudis i la capacitació del personal educatiu per manejar aquests temes amb sensibilitat. Això també ja està passant.
L’atenció sanitària no escapa a aquesta lògica totalitzadora de transformació de la societat. Ha de rebutjar l’enfocament cisgènere (aquelles persones la identitat de gènere de les quals coincideix amb el sexe assignat en néixer), perquè pot generar barreres per a les persones transgènere, no binàries o de gènere fluid. L’estat s’ha de fer-se càrrec, és a dir, els diners dels contribuents, de les noves exigències específiques com les persones trans i no binàries.
Així mateix, s’han de canviar les polítiques laborals i de benestar. Per exemple, ja s’ha introduït l’obligació de considerar les persones LGBIQ en els convenis laborals, persones que alhora posseeixen drets addicionals en relació amb els cisgènere, és a dir, els homes i dones, algun tan important com la inversió de la càrrega de la prova.
Tot això comporta greus conseqüències: la ruptura amb l’antropologia tradicional de l’ésser humà, impacte en la cohesió social i el sentit de pertinença, cosa que dona lloc a la dissolució de referents clars i a la confusió identitària, tant a nivell individual com social, en no haver-hi un marc estable de referència, cosa que genera un dels mals d’aquest temps, “malestar en la modernitat”, un sentiment de desorientació causat per l’absència de marcs estables.
El caos és considerable: En reconèixer i legitimar noves formes de relació, família i descendència, com ara les famílies homoparentals, les persones trans en rols parentals, i la consideració de la procreació fora dels límits biològics tradicionals (a través de la gestació subrogada, donació de gàmetes, etc.). Tot això genera conseqüències econòmiques i educatives. També afecta a la divisió tradicional del treball basada en l’home i la dona, cosa que ha permès una organització social al voltant de la família nuclear. Amb la dissolució d’aquests rols, es generen noves demandes socials que no sempre són fàcils d’integrar en els sistemes econòmics actuals.
En realitat, l’estat del benestar està basat en la família natural que aporta ingressos i cura de manera complementària entre homes i dones. La pluralitat de formes familiars i de gènere pot requerir un replantejament radical de les polítiques públiques, des dels subsidis a la paternitat/maternitat fins a l’atenció sanitària. Sense una planificació adequada, aquests canvis poden generar desequilibris socials i econòmics que agreugin les crisis actuals, com l’envelliment de la població, la disminució de la natalitat i la precarietat econòmica de moltes llars.
També propicia la crisi identitària i el multiculturalisme. La imposició d’un marc inclusiu per a totes les identitats de gènere podria percebre’s com una amenaça a aquestes tradicions, generant tensions socials addicionals. Això unit a la secularització i la cancel·lació de Déu genera una visible desconnexió social i pèrdua de cohesió en aquest mateix sentit. És la plenitud de la societat desvinculada.
La perspectiva de gènere té una greu responsabilitat en les crisis occidentals perquè la reconfiguració dels conceptes de família, matrimoni i descendència altera la base sobre la qual s’han construït moltes de les estructures socials i econòmiques de les societats occidentals, augmentant els desequilibris i la polarització, que ara s’estén al nucli dur de la societat, l’enfrontament creixent entre homes i dones, molt accentuat entre els més joves. Les dones virant cap a la progressia de gènere, els homes recuperant valors tradicionals i conservadors.
Tot això dona lloc a la destrucció dels vincles tradicionals que històricament han mantingut la cohesió social. Això inclou els lligams familiars, les relacions de parentiu, el sentit de comunitat i les normatives culturals que, segons la seva visió, han proporcionat estabilitat i un sentit de pertinença. El procés de secularització i l’èmfasi en l’individualisme radical contribueixen a aquesta desvinculació, debilitant els marcs morals que guiaven les persones en les seves relacions socials.
Des d’aquest punt de vista, la perspectiva de gènere, amb el seu qüestionament dels models familiars tradicionals i la seva proposta de redefinir conceptes bàsics com el matrimoni, la família i els rols de gènere, és un factor que impulsa aquesta desvinculació. En desarrelar estructures tradicionals com la família nuclear i promoure una major fluïdesa en la identitat de gènere, la perspectiva de gènere desestabilitza alguns dels fonaments sobre els quals s’ha construït el teixit social durant segles.
Si connectem les idees de Taylor, podem argumentar que la perspectiva de gènere, amb la seva crítica als rols de gènere tradicionals i la proposta d’una identitat fluïda, pot veure’s com una part del fenomen de fragmentació moral. La desconnexió amb les antigues fonts morals, com la religió o les normatives familiars tradicionals, genera el malestar en l’autenticitat: una recerca d’identitat que, en no tenir marcs clars i estables, genera confusió i desorientació.
La perspectiva de gènere és com un motor de la desvinculació social en diversos sentits:
- Redefinició de la família: En proposar un ventall més ampli de configuracions familiars (famílies homoparentals, famílies sense gènere definit), la perspectiva de gènere qüestiona el model de família tradicional, cosa que alguns, com Miró, veuen com una erosió d’una institució clau per a la cohesió social.
- Desvinculació dels rols de gènere: La perspectiva de gènere promou la idea que els rols de gènere són construccions socials, i per tant, haurien de ser eliminats o almenys flexibilitzats. Això implica una ruptura amb les normes tradicionals que assignaven funcions clares a homes i dones en la família i la societat, cosa que des de l’òptica de la desvinculació pot generar desestabilització en les relacions socials.
- Fragmentació moral: En proposar una pluralitat de gèneres i en qüestionar els marcs morals tradicionals, la perspectiva de gènere contribueix, segons aquesta crítica, a la fragmentació moral de la societat. Aquest fenomen pot ser vist com part del procés de desvinculació que descriu Josep Miró, en què els individus ja no se senten connectats a un conjunt comú de normes.
En definitiva, destrueix el que ha portat Europa i Occident a un zènit de benestar i prosperitat, i ho substitueix per alguna cosa que compon un sistema social caòtic guiat pel desig sense límits i l’individualisme radical de la subjectivitat, en el qual afloren com a mals socials l’hedonisme i el narcisisme com a projectes “virtuosos”, però que en la pràctica es tradueix en el malestar com a característica social, les alienacions i addiccions massives de tota mena, i el creixement exponencial de les malalties mentals i els danys psicològics, perquè han trencat amb l’equilibri i la recerca d’harmonia de la condició humana.
Per què la perspectiva de gènere ens està destruint (I)?
Loading ...
