No forma part de les crítiques fonamentades al govern Sánchez, tot i que constitueix una de les components fonamentals del seu projecte de govern, i és un factor clau que mostra la radicalitat i la manca de centralitat del govern Illa a Catalunya: es tracta de la perspectiva de gènere.
S’ha aconseguit que aquest concepte estigui integrat i sigui molt acceptat, defensat aferrissadament i propagat amb quantiosos recursos públics, sense reparar de què es tracta, quins objectius persegueix i com de radical és el que està aconseguint. Tant és així, que bona part de les reaccions polítiques que es classifiquen dins del calaix heterogeni del populisme tenen una de les seves causes en la confrontació amb aquesta.
S’entén que la perspectiva de gènere és adequada perquè tracta de les desigualtats entre homes i dones en diverses esferes de la vida, incloent-hi el treball, l’educació, la salut i la política, i tracta de com resoldre-les.
El perill és que això és només un aspecte de la qüestió. És com si reduíssim el que persegueix el comunisme a la idea d’una major justícia per als treballadors. Pocs podrien discrepar d’aquest objectiu, però el problema és que això no és comunisme, sinó un matís d’aquest.
Doncs és idèntic al que succeeix amb la perspectiva de gènere a la qual s’adhereixen polítics, empresaris, pares de família, pensant que només es tracta de millorar les oportunitats per a les dones.
La perspectiva de gènere diu molt més. Assenyalo dos aspectes crucials. Un, la qüestió del gènere. L’altre, la seva visió molt específica sobre la societat, la seva teoria del patriarcat i la condició intrínsecament perversa del gènere “homes” en la seva totalitat, excepte aquells que l’han transformat mitjançant una “nova masculinitat”.
Anem al gènere. Aquesta ideologia sosté que el gènere no és simplement una qüestió biològica, sinó que és una construcció social que determina rols, expectatives i comportaments diferenciats per a homes i dones. Qüestiona el que qualifica de rols tradicionals assignats a homes i dones, és a dir, la diferenciació de l’espècie humana entre homes i dones, que ara deixaria de tenir sentit. És una ideologia objectivament antiecològica i totalment fora de les lleis de l’evolució; és senzillament irracional: és una creença, una fe.
La qüestió decisiva de la perspectiva o ideologia de gènere és que estableix polítiques per garantir que les lleis, programes i serveis siguin sensibles a les necessitats específiques de gènere. Es tracta, per tant, de canviar les lleis i les institucions basades en el fet que som homes i dones i formem famílies i descendència a partir d’aquesta realitat. Tot això ha de ser, està sent, liquidat.
Ja no hi ha homes i dones, i totes les institucions i lleis s’han d’ajustar a aquesta situació. I això és una revolució, la més radical de totes les viscudes per l’ésser humà perquè afecta la seva naturalesa, allò que el defineix com a ésser, i a les institucions que per acollir-lo i desenvolupar-se ha constituït al llarg del temps.
El que hi ha ara per als governs de Sánchez i Illa és:
- Home: Algú que s’identifica amb el gènere masculí.
- Dona: Algú que s’identifica amb el gènere femení.
- Persones no binàries: Aquelles que no s’identifiquen exclusivament com a homes o dones. Les identitats no binàries poden ser molt variades i poden incloure termes com “genderqueer”, “agènere”, “bigènere”, “gènere fluid”, entre d’altres.
- Transgènere: Persones la identitat de gènere de les quals no coincideix amb el sexe que se’ls va assignar en néixer. Per exemple, una persona assignada com a dona en néixer que s’identifica com a home (home trans) o viceversa.
- Gènere fluid: Persones la identitat de gènere de les quals canvia o varia amb el temps.
- Agènere: Persones que no s’identifiquen amb cap gènere o que senten que no tenen cap gènere.
- Bigènere: Persones que s’identifiquen amb dos gèneres simultàniament o alternativament.
La perspectiva de gènere també pot reconèixer que les categories de gènere no són universals i que poden existir diverses formes d’identificar i entendre el gènere en diferents cultures. Per exemple, algunes cultures indígenes reconeixen identitats de gènere fora del binarisme occidental tradicional, com el concepte de Dos Esperits en algunes cultures indígenes d’Amèrica del Nord.
El concepte de gènere s’entén com quelcom dinàmic i personal, i les persones tenen la llibertat de definir-se a si mateixes més enllà del binari tradicional d’home-dona. Això pretén desafiar les limitacions imposades per les normes socials i les institucions, que han de modificar-se per adaptar-se a la nova realitat.
Arribats a aquest punt, la qüestió és òbvia: com podem concebre el matrimoni, la família, nuclear i extensa, el parentiu a partir d’aquestes premisses?, com poden existir les institucions i normes que el regulen? La resposta és òbvia: no podem, no serveixen, però com que les “noves institucions” no existeixen, l’únic que hi ha és destrucció de les bases de la nostra societat i caos.
Cal explorar tot això amb més profunditat. Serà el proper dia.
