Per què ha guanyat Trump?
Vaig participar en diverses reunions organitzades per diferents think tanks (centres de recerca sobre relacions internacionals) immediatament després de la primera victòria de Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, l’any 2016. Es tractava d’entendre les causes de la seva inesperada victòria sobre una candidata clarament més brillant i qualificada que ell, Hillary Clinton. Recordo que l’estupefacció i el desconcert eren generalitzats entre els assistents.
La segona victòria de Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, produïda fa pocs dies, ha estat encara més abassegadora que la primera i ha tornat a agafar descol·locats a molts analistes, que segueixen preguntant-se com ha pogut tornar a guanyar un personatge “entrampat amb delictes diversos, convicte i pendent d’entrar a la presó”, a qui han titllat de “barroer, mentider, histriònic, indecent, autòcrata, maleducat, mala persona i corrupte”. El periodista i escriptor anglès, John Carlin, per exemple, acaba d’escriure a La Vanguardia el següent sobre Trump: “És un cretí ignorant, infantil, narcisista, sense cap principi, un individu indigne de ser president dels Estats Units“.
Crec que qualsevol persona que hagi llegit una mica els darrers anys sobre què està passant a les profunditats de la societat nord-americana no haurà dubtat gaire sobre la possibilitat del segon triomf de Trump. La lectura de llibres com els tres que comento a continuació han obert els ulls de molta gent sobre les condicions socials d’una “Amèrica profunda“, que es troben precisament a la base de les victòries de Trump i ajuden a entendre-les.
Primer llibre
El primer l’ha escrit el futur vicepresident del nou govern Trump, J. D. Vance. Es titula Hillbilly, a rural elegy (2016), en català Una família americana (2018). Tracta sobre els valors de la cultura dels Apalatxes i la seva relació amb els problemes socials de la seva ciutat natal.
El llibre va figurar a la llista de llibres més venuts del New York Times durant els anys 2016 i 2017. Descriu la classe social blanca sense estudis universitaris, formada pels hillbillies o rednecks, d’origen majoritari escocès i irlandès, assentats al voltant de l’enorme serralada dels Apalatxes, que travessa de nord a sud els Estats Units, lluny de les regions més desenvolupades del país banyades per les aigües de l’Atlàntic i del Pacífic. Es tracta d’un sector social empobrit i molt radicalitzat.
J.D. Vance explica que ell mateix pertany a aquesta classe social, on ha viscut en un context d’absència de pare, mare drogoaddicta i àvia autoritària, una vida totalment desarrelada que a la majoria els porta a la violència. Aquest grup social viu en decadència des de fa més de 40 anys i es caracteritza per la recerca de culpables de la seva situació. Va trobar en Trump una solució als seus problemes l’any 2016, quan va ser elegit per primera vegada. El varen sentir “seu”, un dels “seus”. Ell els deia: “Heu estat oblidats fins ara, no? Jo us asseguro que des d’ara ja no ho sereu més!”.
Se’ls anomena hillbillies o rednecks com a insult i solen ser menyspreats pels seus compatriotes de les dues costes “il·lustrades”
Els seus components són éssers ressentits i pessimistes, no tenen ambició, se senten víctimes i humiliats. Tenen una fe fervorosa en Déu i alhora tendeixen a ser violents, físicament i verbalment. Molts s’han conformat a viure dels subsidis dels governs i se senten particularment abandonats pels dirigents del sistema. Se’ls anomena hillbillies o rednecks com a insult i solen ser menyspreats pels seus compatriotes de les dues costes “il·lustrades” dels Estats Units, Nova York a l’est i Califòrnia a l’oest. Les seves circumstàncies, que ja van donar la victòria a Trump a les eleccions del 2016, s’han estès l’any 2024 a molta més gent de l’electorat.
Segon llibre
El segon llibre es titula Muertes por desesperación y el futuro del capitalismo (2020), escrit per dos professors d’Economia de la selecta Universitat de Princeton, un d’ells (Angus Deaton) Premi Nobel d’Economia (2015).
L’inici de la seva recerca va ser l’observació d’un estrany fenomen: la taxa de mortalitat dels Estats Units no baixava al mateix ritme que la dels països del seu entorn desenvolupat. Quan van entrar més a fons en les dades, observaren un altre fenomen inexplicable: la taxa de mortalitat es mantenia estable amb tendència a pujar en el grup format per blancs sense estudis universitaris. Encara més els va sobtar que les causes de la mort d’aquest sector demogràfic es deguessin a l’alcoholisme (cirrosi hepàtica), sobredosi de drogues (fentanil particularment) i suïcidis.
Curiosament, aquella crisi no afectava als afroamericans i als hispans, i tampoc als asiàtics, de rendes més baixes.
Van investigar aquestes morts i van descobrir com havia afectat la desindustrialització dels Estats Units en alguns sectors com el de l’automòbil per deslocalització de fàbriques, sobretot a Mèxic, i com això havia conduït a una gran descomposició social (atur, divorcis, necessitat de medicació per a l’angoixa, desarrelament de les parròquies, carència d’una xarxa de benestar social, etc.). Curiosament, aquella crisi no afectava als afroamericans i als hispans, i tampoc als asiàtics, de rendes més baixes.
Tercer llibre
Aquesta descomposició social, que només afectava blancs no universitaris, és la que retrata monogràficament el tercer llibre, titulat L’imperi del dolor (2021). L’autor és Patrick Radden Keefe, un nord-americà d’origen irlandès. L’obra se centra en el consum d’opioides (fentanil i altres) per part del sector social de blancs no universitaris, molt nombrós als Estats Units. És justament aquest sector el que va votar massivament Trump l’any 2016. El llibre mostra l’existència d’un gran gruix de gent, blancs sobretot, maltractat pel canvi tecnològic, la inflació, el fentanil, la desindustrialització i la globalització.
Malgrat totes les crítiques que Trump pugui merèixer, el cert és que ha estat l’únic polític que ha sabut escoltar aquesta “altra Amèrica”, la no influïda per les tesis progressistes, per exemple les de Judith Butler (ideologia de gènere) esdevingut dogma de fe per part de molts demòcrates. Ha sabut escoltar-la i detectar les seves preocupacions.
aquesta “altra Amèrica” ha elegit Trump perquè l’ha escoltat i els demòcrates, no.
Segons el prestigiós polític i intel·lectual canadenc, Michael Ignatieff, aquesta “altra Amèrica” ha elegit Trump perquè l’ha escoltat i els demòcrates, no. “Cal reconèixer que hi ha dues Amèriques, una és la marítima de la Costa Est i de la Costa Oest, que viu en districtes urbans i s’ha beneficiat de la revolució de l’educació superior, que viu l’increïble dinamisme econòmic del país. Harris ha guanyat a la major part d’aquesta Amèrica. L’altra Amèrica és la dels hillbillies . Trump recull les conseqüències de 50 anys de negligència progressista liberal davant la desigualtat. Els que s’han identificat amb Trump i han sigut una majoria suficient per donar-li la victòria electoral, són els que se senten menyspreats per compatriotes seus que els han tractat amb superioritat moral, cultural i intel·lectual. Això ho odien i se senten humiliats. Trump els ha dit “jo soc la vostra revenja”. Aquí rau el secret del seu èxit. Hillary Clinton els va titllar de “deplorables” i Kamala Harris d’“escombraries”. Les dues candidates han resultat derrotades”.
Conseqüències de la victòria de Trump sobre la UE
Segons l’especialista britànic en estudis europeus, Timothy Garton Ash, l’arribada per segona vegada de Trump a la Casa Blanca suposa una “amenaça existencial“ per a Europa.
Acaba d’escriure que “la primera víctima del segon mandat de Donald Trump com a president dels Estats Units serà probablement Ucraïna”. Trump s’ha oposat amb fermesa a la tramesa de més ajut militar per finançar una guerra que considera perduda, i veu opcions de tancar un acord entre Zelenski i el seu amic Putin.
Garton Ash està d’acord amb una famosa frase de la cancellera alemanya, Àngela Merkel, pronunciada poc després de l’arribada a la Casa Blanca per primera vegada l’any 2016, que diu així: “ha arribat l’hora que Europa prengui el seu futur en les seves pròpies mans”. El gran problema per aconseguir-ho, segons Garton Ash, són les diferències existents entre els estats membres de la UE, alguns dels quals governats per admiradors de Trump, començant per l’actual president semestral rotatori de la UE, l’hongarès Víktor Orban.
Segons un estudi d’Europe Elects, a set països europeus – Eslovènia, Eslovàquia, Moldàvia, Bulgària Hongria, Georgià i Sèrbia – la majoria dels enquestats haurien votat a Trump si haguessin tingut oportunitat de fer-ho. Per això Garton Ash es pregunta: És possible aconseguir la unitat diplomàtica i de defensa quan hi ha tanta desunió dins de la UE?
Si Washington es desentén d’Europa i de l’est d’Àsia perdrà la seva influència global
Michel Ignatieff ha dit que el que ha fet gran Estats Units als escenaris internacionals han estat les seves aliances. Si Washington es desentén d’Europa i de l’est d’Àsia perdrà la seva influència global i el món entrarà en una altra dinàmica. Uns Estats Units tancats dins d’una visió nacionalista (America first, Make America great again), sense aliances i amb guerres comercials és un món perillós.
Els recents nomenaments dels falcons Marco Rubio com a secretari d’Estat i Michael Walz com a conseller de Seguretat apunten cap aquesta direcció. Alguns analistes ja parlen a la revista Foreign Affairs (“The Return of Total War “) de la possibilitat de “guerra total” o de “la Tercera Guerra Mundial”, que Trump podria provocar, malgrat declarar sistemàticament que ell està “contra les guerres” i que és “capaç de parar totes les guerres actuals”.
Les relacions amb la UE de la nova administració Trump es dirimiran principalment al voltant de tres postulats principals: erradicar el dèficit comercial, forçar els europeus a contribuir més a la seva defensa i enfortir l’ideari polític del grup polític Patriotes per Europa, on hi figuren Viktor Orbán i Marine Le Pen. La relació preferida per Trump amb la UE serà la bilateral i la seva tàctica “divideix i venceràs”. La relació entre els Estats Units i la UE serà “transaccional“, com desitja Trump, que no deixa de ser un home d’empresa.
“només serà possible avançar en el marc d’un model d’integració a diferents velocitats“
Destacats analistes pensen que ha arribat el moment de la veritat per a la UE, i per això exclamen: “ara o mai“, “hem de convertir la segona entrada de Trump a la Casa Blanca en la gran oportunitat per fer un gran salt endavant cap a la unió política amb polítiques d’exterior i defensa pròpies“, “quin altre esdeveniment hem d’esperar per reaccionar quan a la Casa Blanca s’hi ha instal·lat un president anti-Europa que menysté la UE?”.
Segons Garton Ash, el principal problema és que la UE està dividida, per tant, “només serà possible avançar en el marc d’un model d’integració a diferents velocitats“. Això significa “propiciar que uns quants estats europeus pioners arribin a la unió política, deixant la porta oberta a altres estats europeus per incorporar-s’hi més tard, a la seva conveniència“.
La UE es troba avui davant la imperiosa necessitat d’aconseguir el que ajorna des de fa massa temps:
L’assoliment de la seva majoria d’edat política. És una qüestió de ser o no ser i d’ara o mai. És ben sabut que la UE s’ha fet a cop de crisis i que és la suma de les solucions donades a totes les crisis superades. La que ara vivim – un segon mandat de Trump al front dels Estats Units – potser serà la darrera a superar. O avancem cap a la unió política, és a dir, plenitud del projecte integrador europeu, o anirem cap a la irrellevància, que significa fracàs i desaparició del projecte.
La lectura de llibres com els tres que comento a continuació han obert els ulls de molta gent sobre les condicions socials d’una “Amèrica profunda“ Share on X
Loading ...
