Per què el fracàs de l’escola és tan estrepitós? És una conseqüència multicausal, però hi ha una arrel comuna que, si no es resol, sempre farà anar de mal borràs. La raó és senzilla: tot aprenentatge necessita uns fonaments. No cal raonar massa ni ser un expert per assumir que disposar de bona destresa en un esport serveix de molt poc sense una bona base d’educació física. Doncs, l’educació i l’ensenyament tenen la mateixa exigència.
I quins són aquests fonaments que contribueixen a desenvolupar les capacitats innates i a superar factors adversos?
Un article del psiquiatre Enrique Rojas, publicat a La Tercera de l’ABC, en el qual explica la denominada intel·ligència auxiliar, en fa una bona recapitulació i definició.
La psiquiatria i sociologia defineixen la intel·ligència auxiliar com aquella modalitat que utilitza una sèrie d’instruments adquirits. Podríem dir que pertanyen a la categoria de la formació del caràcter i de l’educació en les virtuts.
Concretament, Enrique Rojas assenyala:
- L’ordre en tots els àmbits, en la meva condició que em permet saber el que vull, les meves aptituds i limitacions, en l’horari, en l’habitació i la llar, en les activitats professionals o d’estudi en el cas del jove i amb perspectiva de futur en planificar i preveure.
- La constància, que significa actuar sense defallir, la fermesa. La perseverança en els objectius que hom s’ha proposat; saber començar, continuar i acabar malgrat les adversitats.
- El més important de tots, segons Rojas, la voluntat que regeix el conjunt de la conducta, i defineix com la capacitat per voler alguna cosa i posar-hi tots els mitjans per assolir-la. També forma part de la capacitat per descobrir el que és valuós per a nosaltres. Rojas afirma: “una persona amb voluntat arriba més lluny que una persona intel·ligent”. També significa, i aquí és fàcil reconèixer un dels problemes centrals de l’actual educació, que constitueix la disposició interior per no fer allò que em ve de gust i fer allò que és millor per a mi, allò que és bo; també per als altres. Dit d’una altra manera, la cultura de l’esforç, on l’educació de la voluntat és clau en la formació del caràcter i és una tasca lenta, gradual i progressiva.
- La motivació; és a dir, allò que ens impulsa a fer alguna cosa. Aquest és un punt crucial, per exemple, en el capítol dels repetidors, dels que abandonen els estudis, dels que ni estudien ni treballen, la manca de feblesa de la seva motivació.
- La capacitat per observar (que, per cert, el telèfon mòbil ha destruït) i que té una sèrie de components, segons Rojas. Atendre, escoltar, atorgar atenció a un conjunt i alhora als detalls. Estaria lligada a la concentració i seria tot l’oposat de la dispersió que cada vegada més impera en les nostres vides.
- I, finalment, n’assenyala un de molt concret i que pot semblar curiós: la capacitat de prendre nota, fer apunts del que s’escolta. Ho raona: aquesta acció, diu, significa activar la cortesa prefrontal i aquesta informació aleshores s’emmagatzema en l’arxiu de la memòria del nostre cervell i el contingut es reté molt millor.
Si contrastem aquests factors amb el procés educador que fan les famílies i la metodologia educativa que impera a la majoria d’escoles, i en particular a la pública, constatarem que estan als antípodes i tindrem l’arrel que impedeix una educació suficient.
Per compensar aquest declivi el que fan les administracions és anar rebaixant el llistó i aquesta és una forma de generar una creixent desigualtat social, perquè aquells nuclis que per renda, educació familiar o simplement mantenen vius aquests factors, prosperaran. Mentre que la gran majoria cada vegada més se situaran a la banda baixa del coneixement, de la capacitat de reflexionar per compte propi. Segurament que si rasquéssim una mica més constataríem la relació entre totes aquestes mancances i el desastre en el qual s’ha convertit la política, perquè en el fons els que estan dalt de l’escenari interpretant-la no deixen de representar papers que una gran part dels ciutadans aplaudeixen.
Rectificar tot això és metodològicament senzill, i cultural i ideològicament gairebé impossible. Senzill, en la mesura que ho és la resposta. Passa per la formació del caràcter, i aquest és un tema que paga la pena abordar, i per l’ètica de les virtuts a l’escola i al conjunt de la societat. Però és clar, ambdues qüestions estan en completa oposició a la ideologia dominant de satisfacció sense límits de l’individualisme basat en l’emotivisme i la satisfacció sense restriccions dels impulsos del desig.
Loading ...
