Per què Espanya encapçala la luctuosa primera classificació en morts per milió d’habitants? Per què és el país on el coronavirus ha fet més mal considerant el nombre de persones que hi viuen i la quantitat de morts?
Concretament, les dades del 8 d’abril eren que a Espanya s’havien assolit els 314 morts per milió d’habitants. La seguia Itàlia amb 293, i a més distància Bèlgica i França, clarament per sota dels 200 morts per milió.
Al mateix temps, s’ha obert el debat a Espanya sobre si el nombre de morts coincideix amb la realitat o és molt superior. El Ministre Illa insisteix, amb una actitud sempre de gran formalitat i èmfasi, en una obvietat: els morts de coronavirus són aquells en els quals s’han pogut verificar mitjançant les proves corresponents que han patit aquesta malaltia. I planteja el rigor d’aquesta definició, que com totes només defineix allò que queda definit, i en aquest cas deixa fora a la multitud de persones que han mort sense poder haver estat provades amb els tests específics que el decés s’hagi produït a causa de la Covid-19.
Però encara n’hi ha més en relació amb les morts, perquè també es produeix una mortalitat com a efecte col·lateral de la pandèmia. La saturació hospitalària fa que la pràctica de la sanitat habitual s’hagi reduït en un 85%. Això vol dir que molts malalts de gravetat han rebut una atenció molt inferior a les seves necessitats, que ha acabat precipitant la seva defunció. Aquest és un dany que també cal atribuir al coronavirus. Són les famoses víctimes col·laterals de tot conflicte. Quan tot això es determini, i amb les xifres dels registres civils, constatarem amb espant que els morts a Espanya seran entre un terç i un 60% superiors als comptabilitzats.
Però anem a la pregunta concreta. Per què Espanya ocupa aquest lloc capdavanter? La qüestió és central per dues raons. D’una banda, perquè el decisiu en qualsevol epidèmia són els morts, no els contagis, ni tan sols els hospitalitzats, són els morts. I de l’altra, perquè la diferència de la mortalitat és el que marca la distància que hi ha entre l’èxit i el fracàs de les polítiques públiques, en definitiva, de les responsabilitats de govern.
Evidentment, la tardança a actuar, les imprevisions a disposar dels recursos necessaris, que per exemple han castigat durament el personal sanitari, estan entre les causes que explicaran el resultat espanyol. Però la raó completa, la realment explicativa, es troba en una altra part: en el desemparament en què ha viscut la població de més edat, que era precisament la població de risc. En lloc d’ocupar-se de tallar els focus i transmissions que poguessin afectar-los, els han deixat a la seva sort esperant que arribessin als hospitals, quan arribaven, per acabar com han fet algunes comunitats. El cas més clar és el de Catalunya, privant a la població que entrava en estat greu, en funció de la seva edat, o simplement evitant que arribés a l’hospital.
És aquest factor, la mortalitat entre la població de majors de 70 anys, la causa de la desgraciada situació espanyola. En altres paraules, si es vol reduir la mortalitat d’ara en endavant, hi ha d’haver una clara prioritat i planificació sanitària per protegir la població de risc, i no només la de les residències, que ha estat el principal focus, sinó també els milions de persones de més edat que viuen a casa seva, i que en molts casos, a més, romanen sols o acompanyats del seu marit o dona d’edat similar.
O tota aquesta població és localitzada, visitada i testada en primera instància, per després realitzar un seguiment telefònic continuat, o l’aixecament de la quarantena seguirà comportant un important risc de mort per a tots ells.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Per què Espanya encapçala la luctuosa primera classificació en morts per milió d'habitants? Share on X
