Evidentment, no hi té res a veure amb la reacció desmesurada de Biden assenyalant la proximitat de l’Harmagedon que el seu equip es va precipitar a desmentir. Però que no vingui la fi del món per una guerra nuclear a gran escala no significa suprimir la possibilitat de l’ús d’armament nuclear per part de Rússia si l’ofensiva ucraïnesa continua amb èxit i Putin considera que s’està atacant a la mateixa Rússia perquè entren en el territori que ha estat incorporat recentment. Tindria una raó interna, encara que sense cap reconeixement internacional.
El fet que fa possible aquesta acció atòmica és deguda a les denominades armes nuclears tàctiques. La seva principal característica és que tenen un efecte radioactiu limitat i que ràpidament desapareix i, per tant, no ocasiona problemes de ser utilitzada a distàncies relativament curtes sense afectació per al bàndol atacant. Aquesta és la condició principal de les armes tàctiques d’aquesta mena, el seu baix impacte radioactiu. Després ve la seva potència, menor que les bèsties nuclears que transporten els míssils intercontinentals.
És clar que això de la “baixa potència” és relatiu perquè aquest armament tàctic té una capacitat expulsiva que pot oscil·lar entre 1 kilotó o fins i tot menys (1 kilotó=1.000 tones d’explosiu TNT) però les més grans poden arribar als 100 kilotons. Perquè ens fem una idea de què significa això, recordem que la bomba d’Hiroshima durant la II Guerra Mundial, que va matar a quasi a 150.000 persones, va ser de 15 kilotons, si bé aquella no era una bomba nuclear tàctica, era senzillament una bomba nuclear que avui es considera petita. L’efecte de l’explosió també depèn de la distància del sòl en la que detoni l’explosió.
Rússia és el país que disposa de millor tecnologia i més abundants armes tàctiques. En té unes 2.000 i poden ser llençades per diversos tipus de míssils que normalment fan servir bombes convencionals. Fins i tot, es poden utilitzar com a projectils d’artilleria. Rússia ha desplegat tota una tecnologia entorn d’aquest armament per millorar el seu abast i precisió, i de fet és l’única potència nuclear que té una gran capacitat en aquest terreny.
Hi ha diversos sistemes de míssils russos de curt abast que poden llençar aquest tipus de bomba. Un és el Kalibr (SS-N-30), que pot ser llançat des de vaixells submarins i té un abast de 1.500 a 2.500 km. L’altre és el sistema mòbil de míssils terrestre Iskander-M (SS-26 “Stone”) transportat per camions específics, que pot arribar a assolir objectius a 400 o 500 km de distància.
La idea de fons que plana sobre aquesta estratègia és que és possible que creguin, per part de Rússia, que l’ús d’aquestes armes atòmiques més petites no travessa la línia vermella que transforma el conflicte bèl·lic en conflicte nuclear, podrien veure-ho com un ús d’armes convencionals.