Els observadors més o menys neutrals, fins i tot aquells que mantenen una certa simpatia pel partit republicà, se’n fan creus de com, amb un pes tan important al Congrés i un govern espanyol tan necessitat dels seus vots, ERC no obté resultats tangibles.
Per una banda, tot es queda en declaracions simbòliques que tothom sap que no s’assoliran, amnistia, referèndum, i amb objectius instrumentals que en si mateixos no aporten res. És el cas de la famosa taula de diàleg. Els esforços fets per reunir-la, les anades i tornades, són grandioses i el que era un instrument s’ha convertit en un fi en si mateix. Però, al mateix temps les renúncies es van acumulant.
De tant en tant un ministre apareix per Barcelona i atorga una petita engruna que és celebrada com una gran aportació pel PSC. Però totes les qüestions mínimament importants continuen amb signe negatiu. L’última és la renúncia de l’Institut Català de Finances (ICF) a obtenir la fitxa per convertir-se en banca pública, senzillament, perquè el Banc d’Espanya no vol. Aquesta és una vella aspiració que, junt amb moltes altres, té poc a veure amb la independència, però que tampoc ha estat assolida. ERC no ha posat sobre la taula el sistema de finançament com una qüestió a negociar i, per tant, ja podem pensar que en aquesta legislatura no es produirà i continuarem amb el que és un dels problemes centrals de la política i l’economia pública de Catalunya.
Però, per què es produeix aquesta incapacitat i impotència d’ERC? Ella mateixa no s’està de reconèixer que el dèficit d’inversions de l’estat des del 2009 és de 12.000 milions, xifra que el ministeri del ram refusa. Bé, però en tot cas el que és inexplicable és per què no hi ha una xifra d’acord i compromís per part de les dues bandes.
Si ERC argumenta que necessàriament ha de donar suport al PSOE perquè si no governarà el PP, cal també que argumenti per què no s’espavila més ara en portar peix al cove quan tot apunta que els dies de Sánchez a la Moncloa estan comptats. A força de parlar del diàleg, sobre el diàleg, el resultat és que Catalunya continua a la cua pel que fa als acords amb el govern de l’estat per obtenir contrapartides.
Tot això es produeix perquè hi ha una raó fonamental que fa que ERC durant anys no pugui exercir un govern eficaç a Catalunya, perquè no és un interlocutor fort a Madrid malgrat disposar de 13 diputats. Quina és la causa d’aquesta aparent contradicció? Doncs una molt concreta, la quantitat de persones que estan pendents de judici pels fets de l’1-O. Aquesta és la principal, per no dir única, prioritat d’ERC, aconseguir que no acabin una part d’ells a la presó i uns altres amb sancions molt importants.
Ara té la patata calenta de dos dels seus líders Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, que aviat seran jutjats pel TSJC acusats de desobediència, prevaricació i malversació i, per tant, amb risc d’importants penes de presó. A més a més hi ha 34 alts càrrecs més pendents al jutjat d’instrucció 13 de Barcelona. I a més hi ha tot l’afer dels que estan fora, Comín, Puig, Ponsetí i no diguem ja el mateix Puigdemont. El problema de tot plegat és que tots aquests procediments estan iniciats i desjudicialitzar-los, com és l’objectiu d’ERC, és difícil per no dir improbable.
Només amb modificacions de les figures del Codi Penal, que és una llei orgànica, i, per tant, necessita una majoria qualificada que el PSOE no té, es podria resoldre aquesta qüestió. Però és clar, com contínuament uns i altres han jugat a la polarització, aquest tipus de mesures que permetrien un nou enfoc són de difícil assoliment. Tota aquesta teranyina té atrapada a ERC i concentra els seus esforços, entre altres raons perquè és conscient que la seva estratègia és incompatible amb el fet que es produeixi una allau de judicis i condemnes per uns fets que ja comencen a formar part de la història.
Loading ...
