independentisme

Per què el “no” a l’independentisme és una barrera infranquejable?

Ara ja portem anys de brega a favor de la independència, si bé el canvi de clímax ha estat notori. De la independència exprés en 18 mesos i les “pantalles passades” com a expressió despectiva vers les reivindicacions autonòmiques, hem passat a un independentisme de generacions futures i una política, com està demostrant ERC, que és autonomista i de perfil baix.

Segurament, darrera aquest canvi hi ha el reconeixement per part de les direccions polítiques que la barrera per fer prosperar la població favorable a la independència és difícil de trencar i la millor verificació és la seva immobilitat al llarg dels anys transcorreguts que, com a molt, enregistren petites fluctuacions del “sí” i del “no” i que més aviat tendeixen a afavorir aquesta segona opció.

La raó fonamental d’aquests blocs tan consolidats cal cercar-la no en la política, sinó en la llengua i la nissaga. El 55,2% dels partidaris de la independència han nascut a Catalunya. Per contra, un 38,4% que tenen aquesta condició és desfavorable a la mateixa. Constatem que fins i tot en aquest grup les diferències entre uns i altres no són abassegadores. De fet, en sociologia es considera que tota diferència que no sigui superior a un proporció 60-40 no és hegemònica. Però és que, en relació als nascuts fora de Catalunya, la distància en termes oposats a l’anterior sí que és molt gran. El 72% són partidaris del “no” i el 21% partidaris del “sí”. El resultat d’aquests dos col·lectius agregats determina sempre l’èxit dels qui s’oposen a la independència.

Però, podem filar més prim. Només entre els catalans que tenen pares i avis nascuts al propi país, una nissaga de temps, l’hegemonia del “sí” és clara: 79,1% favorable i 14,5% contrari. En altres termes, un país sense immigracions, com a mínim a partir de tercera generació, tindria possibilitats d’una reivindicació independentista realment imparable. Però és clar, aquesta no és la realitat i les condicions desfavorables comencen molt aviat perquè si els pares i els avis han nascut fora, els termes pràcticament s’inverteixen: 74,5% favorables al “no”, i 19,4% favorables al “sí”.  Però en realitat el nucli estratègic de la qüestió es concentra en els nascuts a Catalunya, però de pares i avis foranis, perquè en aquest grup el “no” guanya clarament, 62,5%, per un 31,6% favorable al “sí”.

Aquest anàlisi sobre el naixement és determinant i té un correlat amb la llengua pròpia: si és el català, el castellà o totes dues. Atenció, llengua pròpia vol dir que és la que empra habitualment i per tant no implica aquells que coneixen perfectament bé el català, fins i tot el poden llegir i escriure, però que en el seu àmbit de relació més habitual i familiar no el fan servir o ho fan de manera indistinta amb el castellà. Entre el 75% i el 80,5% dels que tenen el català com a llengua pròpia són partidaris de la independència. Per tant, canviar políticament aquesta situació es revela com a altament improbable, perquè no afecta tant a les idees com al sentiment vital de la nissaga.

És bo per Espanya un govern tan conflictiu com el de Sánchez i Podemos?

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú