Per què el govern Sánchez busca la confrontació amb la llei d’ensenyament?

És una evidència que Espanya pateix des de fa dècades una crisi educativa que la situa en els últims llocs d’Europa com a conseqüència del baix rendiment escolar.

Catalunya està alineada amb la mitjana espanyola, està a la cua en fracàs escolar, abandonament prematur i joves que ni estudien ni treballen. També presenta un baix percentatge d’alumnes situats en els nivells màxims de les proves PISA. Hi ha la coincidència generalitzada que una de les causes d’aquest baix rendiment és la inestabilitat de la legislació educativa i el caràcter molt ideològic de cada llei. El govern socialista fa una llei sense cercar el consens, i quan arriba al govern el PP, en fa una altra en els mateixos termes, i així successivament. L’escola s’ha convertit d’aquesta manera en un àmbit polititzat i polèmic, tot el contrari del que seria necessari.

Ara la ministra d’Educació, Isabel Celaá, reitera el mateix procediment. Pretén tirar endavant una llei només amb els vots governamentals i imposant aspectes particularment polèmics. Els més importants són aquests:

1. La voluntat de treure als pares el dret a escollir l’educació moral i religiosa dels seus fills, que la Constitució estableix. A partir de “l’interès superior del menor”, declarar l’Estat com a garant d’aquest interès, passant per sobre del dret dels pares en l’àmbit educatiu, quedant reduïts al no res. L’estat vol tenir l’exclusiva en l’educació dels fills. No és una formulació massa democràtica. Com a conseqüència d’aquest fet:
2. La llei arracona l’escola concertada, que significa 1 de cada 4 places a Espanya i 1 de cada 3 a Catalunya. Per aconseguir-ho, la llei pretén eliminar el concepte de demanda social que garanteix la possibilitat d’optar per una escola concertada i imposa càrregues com l’obligació de repartir l’alumnat per “raons socioeconòmiques entre els col·legis concertats”. Com que aquests reben via concert una aportació de l’estat, que és molt inferior al cost real de la plaça, els pares el compensen amb aportacions. El fet d’introduir un alumnat que no pot assumir aquests pagaments significa fer inviable l’economia de molts centres. El que és lògic és que les places de la concertada tinguessin el mateix pressupost que la pública o, com a mal menor, que l’estat es fes càrrec del 100% de la matrícula d’aquelles famílies que no poden afrontar el pagament de la concertada. La llei opera en sentit contrari perquè el que persegueix és només ofegar aquest tipus de centres. Aquest objectiu es fa palès pel fet discriminatori que no hi haurà diners per a les ajudes tecnològiques per pal·liar la bretxa digital que genera el coronavirus i l’ensenyament a distància per a les escoles que no siguin de titularitat pública. I aquí cal apuntar un aspecte que és molt important, en realitat l’escola pública a Espanya vol dir escola de l’estat, i en la pràctica, escola del govern de torn, perquè que sigui pública no significa que sigui el mateix estat el responsable de gestionar-la directament, com succeeix amb molts altres serveis públics, alguns tan estratègics com els transports i les telecomunicacions. Però l’escola és vista com un instrument d’adoctrinament. I aquest assenyala un altre greu problema de la llei:
3. Torna a introduir amb un nou nom la polèmica “educació per la ciutadania” de l’època Zapatero. Ara es dirà “valors cívics i ètics”, i la ministra ja ha anunciat que la perspectiva de gènere, un tema polèmic en l’educació dels menors, serà un dels elements troncals de la nova educació. També es deixa reduïda a la mínima expressió la religió, donat que la seva nota no comptarà per a la mitjana, ni servirà per demanar beques i deixarà d’haver-hi una matèria alternativa. D’aquesta manera es prepara que el centre pugui desenvolupar activitats que dissuadeixin d’anar a la classe de religió, per exemple reforç en anglès.
4. Un altre punt de discrepància és que malgrat el baix nivell de l’ensenyament públic a Espanya, encara es reduiran més les exigències, de manera que el títol de batxillerat es podrà assolir amb un suspens i el d’ESO “realitzant activitats personalitzades extraordinàries” per a totes les assignatures que no s’hagin aprovat. En realitat aquesta és una forma de maquillar el fracàs escolar. D’aquesta manera desapareixen els repetidors i els joves que no aconsegueixen titular-se en ESO o batxillerat. Però, és clar, és una sortida en fals, que l’alumne pagarà després.

La llei, a més, no ha estat revisada pel Consell d’Estat, el que ja dóna la idea de la mentalitat que presideix la tramitació. Per què actua en aquests termes el govern Sánchez, quan el seu discurs formal és la cerca de la unitat i el consens? Doncs bàsicament per dues raons que són constants en els governs socialistes. La primera, veure l’ensenyament com una formació ideològica prerrogativa de l’estat. La segona, més concreta, perquè a través d’aquest tipus de lleis polèmiques  (com la de l’eutanàsia, les persones LGTBI, la llei trans), permeten mantenir una polèmica encesa i cohesionar les pròpies forces a través d’ella, evitant així la disgregació com a conseqüència de la deficient gestió en l’àmbit de la pandèmia i les dificultats econòmiques que esclataran a partir de la tardor.

 Loading ...