lluna

Per la lluna de Sant Joan

Aquest cap de setmana llarg de Sant Joan he tingut que seguir a casa. No t’estranyis si et dic que els caps de setmana llargs a la ciutat són relaxants, perquè tothom en fuig. Sembla que sigui llavors quan es pot descansar i dormir una mica, però no sempre és així per factors externs imprevistos i totalment inesperats. Sí. La veritat és que m’hagués agradat poder dormir una mica, però la petjada de l’home sobre la Lluna m’ha distret tant que m’ha sigut impossible fer-ho. No, home, no! No és que m’hagi enganxat a una minisèrie sobre la proesa de Neil Armstrong, entén-me, sinó que és la societat llunàtica, representada per un equip municipal que també està a la lluna, els qui m’ho han impedit.

“Què és, doncs, això de què et queixes?”, podries preguntar-me. I t’ho diré: necessito esbravar-me! Resulta que aquests dies tenia que llevar-me abans de les sis volgués o no, i per tal cosa vaig aprofitar que podia i em vaig arraulir al llit a llegir una mica abans de dormir, i als cinc minuts d’apagar el llum: “Boomba!”, “Boomba!”. Era una música molt ben arranjada i amb unes veus molt seductores, amb un conjunt musical amb una bateria i unes guitarres brillants… Llavors? No podia dormir! Estava a tot taco! Com podia ser que aquell veí nou que des de fa uns dies està molestant amb la seva (bona) música, tingués tanta cara dura? Però… no era, de fet, que en aquell moment sonava massa forta per ser un aparell de saló? Seria que havien muntat un xou a l’esplanada propera… o els minyons de la universitat, com feien de tant en tant abans de la pandèmia? Com podia ser que sonés tan forta? Era de bojos! Per parar boig de tancar!

Quan passava d’una hora d’esperar que baixessin el volum i tractant de no desvetllar-me, em decideixo a aixecar-me i obrir la finestra, a veure si desfeia l’entrellat. Us sorprendreu perquè no us ho podreu creure, però les persianes tancades bombejaven –estant a un kilòmetre de la contesa- al ritme del bombo i el baix. Semblava, doncs, que sonava per allà la universitat. Així que truco a la policia a demanar que facin baixar el volum de qui sigui a un punt que si bé molesta, almenys deixa dormir, com quan juga l’equip del Girona Futbol Club o a la uni hi fan una festa d’aquelles que fan de tant en tant.

L’amable policia, tan sorprès i contrariat com jo, em confia que estava trucant tanta gent per queixar-se, però que els organitzadors tenien permís de l’Ajuntament i no podien fer-hi res. Li vaig respondre que almenys ho fessin per a salvar el que es pogués de la salut auditiva i mental dels assistents, perquè allò era de manicomi. Res. Amb molt bones paraules i una actitud encomiable, però que no podia fer-hi res. La batussa devia finir a dos quarts d’una de la matinada. Armem-nos de valor!

Era la nit següent de la revetlla de Sant Joan, dijous. I el dia següent, divendres, era laborable. Em pot dir algú com podríem treballar després d’una nit de bogeria i desenfrenament d’aquell calibre? Seguiríem tots a la lluna! Estava clar que de la Lluna li caurien per divendres a primera hora sobre la taula de l’alcaldessa un munt de queixes de difícil resoldre, perquè el permís era per a un concert cada nit fins diumenge inclòs, segons el web que vaig consultar: efectivament, fa mesos que aquest Girona Music Festival estava més que anunciat i aprovat per a cinc jornades que devia durar. Així que he tingut que refer els meus horaris i plans per a aquests dies per tal d’adaptar-m’hi. Cinc nits! I seguides!

Doncs bé. Això, senyora alcaldessa, no és salut, no és integració, no és llibertat. És un abús de poder en la funció pública, que ha de ser tan exemplar per a enfrontar els temps que ens toca viure. La gran majoria de ciutadans pretenem dur una vida sana i respectuosa amb els nostres semblants, i és objectiu que la primera nit va ser excessiu. Dic la primera nit, perquè les següents ja han sigut “un tant” diferents. Encara gràcies, senyora alcaldessa, que quasi cada nit a les onze acabaven els xous. En això l’amable policia estava equivocat. Seria que l’Ajuntament havia recogitat i els organitzadors ja tenien noves ordres… o que les havien desobeït inicialment? Però aleshores la Lluna ja planyia… Era la prepotència de l’home la que la cegava. Esperem que no hi tornem la pròxima lluna de Sant Joan.

Això, senyora alcaldessa, no és salut, no és integració, no és llibertat Click To Tweet

Creieu que la variant índia de la covid-19 esgarrarà l'estiu?

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú