La Gran Guerra europea del 1914 va suposar la fi del període d’esplendor imperial que arrenca el 1875. Després vindria la destrucció d’Europa, perquè a aquell conflicte bèl·lic el va seguir el del 1939-1945 i la creació d’un ordre nou, amb la formació de dos blocs politicomilitars, El Pacte de Varsòvia, i l’OTAN, que dividien el que abans era un. Enmig de les dues guerres, accentuant el desastre, el Crack de 1929, i la Grip Espanyola entre 1918 i 1919, que va matar milions de persones.
De l’Europa enfonsada, que narra Ian Kershaw a Descens als inferns: Europa 1914-1949, va sorgir una cosa històrica, espectacular: la unió dels eterns enemics, alemanys i francesos, que venien ensangonant el continent amb les seves guerres des de Napoleó. Aquesta pau va permetre la formació del nucli dur europeu amb Itàlia i el Benelux, un territori que majoritàriament reproduïa els límits de l’antiga Lotaríngi , el regne medieval successor de l’Imperi carolingi.
El Tractat de Roma de 1957 i els seus posteriors “30 anys gloriosos”, van configurar l’Europa que avui coneixem, i de la que som hereus i deutors, com ho som de la visió política que ho va fer possible. La de Schuman i Monet a França, De Gasperi a Itàlia, i Adenauer a Alemanya. Després, amb el pas dels anys i la desaparició de grans líders europeus, el llegat es va esfumar, i Europa, seguint una llei que sembla inexorable -tot i que res no ho és en la condició humana, excepte la mort-, va anar guanyant en insignificància i en dependència d’uns Estats Units cada cop més desequilibrats internament i incerts en política internacional, com ho constata l’abandonament de Síria per part de Obama i la fugida de l’Afganistan de Biden .
El resultat de tot això, sumat a les pors històriques russes i la seva desconfiança cap a occident, ha conduït a la guerra d’Ucraïna, que si segueix encadenant desencerts ens pot portar al pitjor, a un escenari nuclear. La raó és molt simple. Rússia no és una gran potència militar, i la seva despesa és de segon ordre, 66.840 milions de dòlars (constants del 2019). L’OTAN disposa d’1,09 bilions de dòlars. La comparació ho diu tot. França, Alemanya i el Regne Unit gasten 161.620 milions, i els Estats Units 776.580 milions. De fet, només el Regne Unit ja gairebé s’equipara amb Rússia (pot trobar la font aquí ).
Rússia no està en condicions de mantenir un pols bèl·lic, excepte si posa damunt la taula allò en què sí que és una gran potència: els míssils amb càrrega nuclear, alguns ja subsònics, molt més difícils d’interceptar pels Estats Units. En el cas d’Europa, aquesta sofisticació no es requereix.
Aquest terrible últim escenari segurament no arribarà, però cal exigir als nostres polítics que no facin més passos cap a ell. Ucraïna només té una solució amistosa, i és la que va seguir Finlàndia després de dues guerres, dues, amb l’URSS, de les quals va sortir sense ocupació, cedint la Karelia finesa, i amb uns acords econòmics que han estat beneficiosos per als dos països. Però de moment la cosa no va per aquí i això pot acabar com una maledicció.
Una maledicció que s’afegiria a les que vivim al segle XXI: la Gran Contracció del 2008, de la qual ens estàvem recuperant quan va sorgir la pandèmia, una altra crisi que va accentuar allò estressat. I quan no ens n’hem refet -Espanya va al furgó de cua de la recuperació- va arribar l’augment del cost del gas i del petroli i amb ells la inflació, a més dels desajustos logístics i d’aprovisionament (com en el cas de microxips), que no figuraven al programa de recuperació. Crisi econòmica semblant en impacte a la del 1929, pandèmia mortífera però menys que la Grip Espanyola. Ara només ens faltaria una guerra demolidora per liquidar definitivament Europa.
Perquè, a més, la tasca que hauria d’ocupar els nostres esforços és molt gran. Cal recordar que els PIB per càpita de la Xina, Eslovènia i Letònia ja superen l’espanyol, i que les injuriades Polònia i Hongria, encara que a distància, s’acosten acceleradament.
I si de les xifres macro passem a qüestions vitals, l’‟Índex de Justícia Social de la UE i de l’OCDE” ens permeten conèixer la deficient situació espanyola. En termes globals dels 41 països de la UE i la resta de l’OCDE, ocupem el lloc 28, però en relació amb l’accés al mercat de treball el nostre lloc és el penúltim, i en solidaritat intergeneracional el 33.
La comparació en una debilitat social tan sensible com és la pobresa és reveladora. Perquè no es tracta que estiguem molt pitjor que els països nòrdics o Alemanya, sinó que, comparades amb les endarrerides, però emergents, Hongria i sobretot Polònia, el balanç és penós. A Espanya la població en risc de pobresa el 2019 era del 14,6%. Havia crescut un punt i mig percentual (pp) en la darrera dècada. Però a Polònia només el 9% de la població es trobava en aquesta situació i l’havia reduït 1,2 pp en el mateix període de temps. Hongria presentava fins i tot una dada una mica millor: un 8% de població en risc de pobresa.
I si de la pobresa global passem a la pobresa infantil, el resultat espanyol és francament dolent. Ja no es tracta d’ocupar el lloc 27, sinó que caiem fins al 34 i el percentatge de població afectada és del 19,1%. Polònia ocupa un lloc “nòrdic”, el sisè lloc, i només una població infantil afectada del 7,2%, quan el 2009 era del 14%, mentre que Hongria ocupa el lloc 13, i el seu percentatge de pobresa infantil és del 10,8%, una mica superior al del 2009 que era del 9,9%.
Aquesta ullada ràpida a l’escenari internacional i a les urgències internes ens diu que avui la tasca vital a Europa és construir la pau. I això sempre exigeix negociar i pactar, sabent que, en tot acord, et deixes una part, la menor possible, dels teus desitjos actuals.
Article publicat a La Vanguardia
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.