La confiança és una qüestió central en qualsevol societat democràtica. D’ella depèn en gran manera l’anomenat capital social, aquesta riquesa intangible que sosté el funcionament de les institucions, la cohesió ciutadana i el desenvolupament col·lectiu. Sense confiança, el sistema es debilita fins a extrems preocupants. Per això, les dades recents sobre la percepció dels ciutadans cap als seus representants polítics no només preocupen: haurien d’alertar.
Un estudi recent de la Fundació BBVA, titulat La confiança a Espanya 2025, ofereix una conclusió clara: les institucions polítiques se situen al vagó de cua de la confiança ciutadana. En una escala del 0 al 10, que remet a l’avaluació escolar tradicional, els partits polítics obtenen una nota de 2,5, el Govern d’Espanya un 3,5, els parlaments un 3,8 i els governs autonòmics amb prou feines arriben al 4,0. Cap d’aquestes institucions aprova.
Per contextualitzar, fins i tot àmbits freqüentment qüestionats com el poder judicial obtenen millor valoració: les sentències superen els 6 punts, i els jutges, els 5. En l’àmbit professional, els polítics (2,6) i els influencers o youtubers (2,2) ocupen els darrers llocs del rànquing.
En paraules del sociòleg Francis Fukuyama, “la desconfiança cap a les institucions genera una societat cínica, propensa al populisme i a les solucions autoritàries”. El cas espanyol sembla il·lustrar-ho amb cruesa: aquells que han de representar i protegir el bé comú són vistos per bona part de la ciutadania com un problema més que com una solució.
Política sense propòsit
Malgrat aquesta realitat tan palpable, els partits i els seus líders actuen com si no passés res. S’embarquen en enfrontaments estèrils, converteixen els parlaments en galliners costosos i degraden el debat públic a força de desqualificacions. La política es buida de contingut mentre la desafecció ciutadana creix.
La vicepresidenta María Jesús Montero, en plena campanya electoral, va arribar a qüestionar públicament la presumpció d’innocència, un dels pilars de l’Estat de dret. El president Pedro Sánchez, per la seva banda, ha utilitzat el seu càrrec per atacar les universitats privades —qualificant-les de “xiringuitos”— malgrat haver obtingut ell mateix un doctorat en una d’elles.
Tot això passa mentre l’esforç fiscal de les classes mitjanes es dispara. Segons Eurostat, entre 2018 i 2023, Espanya va ser el tercer país de la Unió Europea on més va créixer la pressió fiscal, només superada per Xipre i Lituània. Avui, l’esforç fiscal mitjà frega ja el 55% del salari brut.
El cas català: laboratori del desencant
Catalunya no escapa a aquesta tendència; més aviat l’intensifica. L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat revela que els partits polítics obtenen una mitjana de 3,1 punts, amb els no votants atorgant un alarmant 1,9. Fins i tot els votants de partits al govern —PSC, ERC, Junts i Comuns— suspenen, encara que amb una mica més de generositat: 3,7.
La crisi institucional és contínua. El Parlament, suposadament epicentre de l’autogovern català, viu al marge de l’interès de la ciutadania. El seu president ha estat advertit pels lletrats per vulnerar drets bàsics com la llibertat d’expressió. I una recent iniciativa parlamentària pretén crear una comissió per sancionar el que ells defineixen com a “delictes d’odi”, sense intervenció judicial. La proposta està impulsada per partits com el PSC, ERC, Junts, Comuns i la CUP, irònicament una de les formacions amb més episodis violents en el seu historial polític recent.
En una democràcia sana, és la justícia qui fixa els límits de la llibertat d’expressió, no els partits polítics. Quan aquests pretenen suplantar el poder judicial, les institucions deixen de ser democràtiques i adquireixen trets autoritaris.
Hi ha sortida?
A hores d’ara, la pregunta és inevitable: té això solució? La resposta, per desgràcia, no és optimista. Tot indica que difícilment sorgirà una regeneració política des de l’interior dels mateixos partits. Massa interessos creats, massa complaença i una lògica de poder aliena al bé comú impedeixen qualsevol reforma seriosa.
Només una reacció ciutadana àmplia, exigent i conscient podria obrir el camí cap a una veritable regeneració democràtica. Però tampoc sembla que existeixi, ara com ara, aquest impuls col·lectiu. Cadascú segueix en el seu món, resignat, mentre el sistema s’erosiona a poc a poc, com en un lent suïcidi col·lectiu.
Tot indica que difícilment sorgirà una regeneració política des de l’interior dels mateixos partits. Massa interessos creats, massa complaença i una lògica de poder aliena al bé comú impedeixen qualsevol reforma seriosa Share on X
Loading ...
