És ja públic que aquest mes de gener es presentarà un nou partit sota la bandera de centrar la política catalana i que concorreria a les eleccions municipals de l’any que ve, que tenen la seva dimensió més política a la ciutat de Barcelona. El paper que faci aquesta nova organització en aquests comicis, i en concret a la capital, marcarà molt quin pot ser el seu futur polític.
Aquest partit neix com a fruit dels treballs compartits del PDeCAT, La Lliga, Lliures i Convergents, i té de bon principi el lideratge de Carme Chacón que, per dur-lo a terme amb plenitud, va dimitir dels seus càrrecs al PDeCAT. La singularitat d’aquesta nova organització és que no sorgeix de la fusió de tots aquests partits, que romandran o es dissoldran a voluntat pròpia, sinó que vol integrar les persones que en formen part i, òbviament, altres de novesa títol personal. És un procés arriscat.
Hi ha ja una experiència en aquest sentit i va resultar poc afortunada. Es tracta de la conversió de CDC en PDeCAT. En el traspàs era necessari que les persones es donessin d’alta a la nova organització de manera nominal. Doncs bé, en aquest traspàs entre 1/3 i un 40% dels afiliats a Convergència es van quedar pel camí. Per les raons que fossin, però no van formar part de la nova nòmina política.
Aquest és el quadre previ. Tanmateix la resposta del milió és quin és el joc que pot tenir el nou partit a les municipals de la capital catalana. L’únic antecedent que tenim són les passades autonòmiques de l’any 2021, en les quals el PDeCAT va assolir 52.260 vots, que va representar un 2,51% dels vots emesos, el que significava un 1,6% sobre cens, amb una participació del 60%. És un bagatge modest, diguem que té com a votant potencial d’entrada un i mig de cada ciutadà major de 18 anys de Barcelona. Situant la referència en el PP, que va entrar justet en tenir representació al consell municipal, va obtenir un 4,05% dels vots, en concret 85.967, els quals li van aportar 3 regidors. Per tant, considerant una participació semblant del 60-65%, el nou partit hauria d’assegurar el resultat del PDeCAT a les autonòmiques i afegir uns 35.000 votants més.
Una sèrie de factors no juguen a favor. Un d’ells és que a les autonòmiques el PDeCAT era una marca reconeixible i que podia aspirar, cosa que no va aconseguir, a arrossegar el votant convergent. Ara, el nou partit no tindrà aquesta condició de coneixement previ, i és obvi que donar a conèixer una marca nova exigeix, o bé una mobilització massiva de gent, perquè neix d’un moviment social, o bé una inversió econòmica molt important, que està per veure si està a l’abast de la nova organització.
El que poden aportar els altres partits és desconegut, perquè mai s’han atrevit a presentar-se a unes eleccions, amb excepció dels Convergents que sí que ho van fer amb un registre molt mínim, uns pocs milers de vots. Per tant, per aquesta via de manera directa, l’engruiximent electoral no és massa clar. Pot ser un factor rellevant la potència del cap de llista per Barcelona, si provessin amb Carme Chacón el seu resultat electoral va ser clarament insuficient i no és gens clar que en una disputa local ho aconseguís millorar.
Un element que podria contribuir és que la nova organització desplegui una gran activitat de capil•laritat social i s’impliqui profundament en els barris i districtes i en els moviments contraris a Colau. Fins ara els partits que donaran peu a la nova organització no han destacat precisament per la seva capacitat d’acció en el si de la societat, i han limitat la seva pràctica política sobretot a les reunions internes.
Hi ha també un altre factor que és una incògnita. En tractar-se d’una nova organització que vol aglutinar el vot de l‘espai central català, el seu posicionament és molt important, i aquí la figura de l’organització pot ser decisiva, perquè encara que no sigui el PDeCAT molts el veuran com una emanació seva. Però aquest partit que continuarà actuant a les municipals, sobretot en aquells municipis amb alcaldes d’aquesta organització que creguin que aquesta etiqueta és el que els pot ajudar a guanyar, tendiran a pactar amb JxCat, és a dir, amb una de les versions més radicals de l’independentisme, i evidentment aquest no és el perfil de l’espai central.
Per altra banda, el PDeCAT, que no té representació en el parlament de Catalunya, però sí que la té en el Congrés dels diputats, està seguint una línia de suport pràcticament incondicional al govern Sánchez. Un fet que en la comtessa electoral li retraurà des del centre i la dreta.
Per tant, la nova formació neix com a fruit d’una necessitat, d’una il•lusió, d’un treball que s’està fent. Això no obstant, té davant seu uns greus inconvenients que no és gens clar que amb els plantejaments actuals sigui capaç de superar. Només un nou plantejament radical que realment arrenqués de zero, en el sentit que partís d’una associació d’electors, podria generar les condicions en les quals la majoria d’aquests aspectes adversos quedessin sense efecte, alhora que recolliria com a necessitat per assolir les signatures necessàries per presentar-se, un fort impuls ciutadà.
Loading ...
