La llei de regulació dels lloguers que està en plena tramitació al Parlament, significa una pedra de toc per al partit de Puigdemont i per al PDeCAT, i pot trencar, de fet ja ho ha fet, la majoria de govern.
Inicialment JxCat i ERC van donar suport al text que va entrar al Parlament, com és lògic per una iniciativa governamental, i comptava amb el suport d’Units Podem i la CUP, una majoria més que suficient per aprovar-la. Però amb el pas del temps la qüestió s’ha anat complicant. El sector immobiliari, Foment del Treball, i altres organitzacions han fet sentir els seus arguments en contra. També han tingut molt de pes les reflexions d’economistes especialitzats en l’àmbit de l’habitatge, que majoritàriament han apuntat que una llei com la catalana no resoldria el problema sinó que podria agreujar-lo. Els efectes de la legislació comparada amb Europa semblarien confirmar aquesta tendència, perquè en realitat el text entrat al Parlament més que regular el mercat el que fa és congelar els preus en determinats territoris i condicions. La congelació de preus de qualsevol bé és sempre la simplificació d’un problema més profund i els resultats acostumen a ser contraproduents. Aquell bé congelat el que fa és tendir a reduir l’oferta en el mercat i a crear canals paral·lels al mercat negre on funciona. Això s’ha observat sempre. Veneçuela n’és un cas espectacular en aquest sentit. Però sense necessitat d’arribar a aquest extrem, perquè no és el cas, podem recordar les temptatives del franquisme d’intervenir també els preus per evitar que augmentessin amb un resultat sempre pitjor que la malaltia que intentaven guarir. A més a més, el consell de Garanties Estatutàries ja va advertir que el text en diversos articles vulnera la Constitució, i conseqüentment podria quedar invalidat quan fos recorregut per algunes de les instàncies que s’hi oposen.
Tots aquests fets han acabat fent forat al grup de JxCat que a més ara presenta una divisió interna important entre seguidors de Puigdemont i els quatre diputats que es mantenen fidels al partit de Bonveí i Artur Mas. La conseqüència de tot plegat ha estat la presentació d’una sèrie d’esmenes, vuit en total, de JxCat que si s’aprovessin transformarien substancialment la llei, deixant un text que poc té a veure amb el que inicialment s’ha presentat. Aquesta transformació no és assumida per ERC, UP i la CUP, i també té la total oposició del Sindicat de llogaters, que són uns dels màxims responsables que l’actual projecte de llei s’hagués formulat.
La incertesa, per tant, plana sobre els resultats de la votació. Per una part pel que faran els quatre diputats del PDeCAT, si se sumen o no a l’oposició del PSC, Cs i PP. D’altra banda, pel que succeirà amb les esmenes de JxCat, si al final són acceptades o no, i si en aquest cas el partit de Puigdemont retiraria el suport a la llei. Ens trobem, per tant, davant una vegada més d’una manifestació clamorosa que el govern de la Generalitat és una ficció, perquè en realitat hi ha dues organitzacions governamentals que competeixen entre elles. El resultat és un desgavell de proporcions colossals.
La situació dels alts preus del lloguer, malgrat que ara amb la crisi del turisme registren una tendència a la baixa, és un problema social molt greu perquè impedeix que les persones puguin accedir a un habitatge, que és un dret contemplat per la Constitució, i també limita les possibilitats d’emancipació dels joves i de formar noves famílies. La qüestió és, però, si una llei com la formulada és la solució que es necessita perquè no aborda el problema de fons, que no és altre que l’extremada manca d’habitatge social. Catalunya, com Espanya, és el país d’Europa amb menys habitatge d’aquestes característiques i naturalment aquest fet pressiona l’oferta a l’alça. Un abundós parc d’habitatge social, de propietat i de lloguer, tindria un efecte sobre els preus i el reduiria. Aquesta és la forma lògica, la que no distorsiona el mercat, d’actuar. Però hi ha tot un sector de la política, els seguidors de la Colau, la gent d’ERC, els socialistes, en moltes ocasions, i la CUP, per descomptat, que com succeeix amb els casos d’ocupació d’habitatges, volen resoldre un problema social generat pel dèficit d’iniciativa pública a força de carregar les conseqüències sobre l’espatlla dels ciutadans, és a dir, els propietaris de pisos. La tolerància amb l’ocupació, justificada amb els desnonaments, obeeix a la mateixa lògica i dóna lloc a una greu distorsió. No són els propietaris qui han de resoldre el problema social, sinó els governs, que per això recapten impostos i tenen obligacions, en aquest cas a més clarament derivades de la Constitució.
La llei de regulació dels lloguers que està en plena tramitació al Parlament, significa una pedra de toc per al partit de Puigdemont i per al PDeCAT, i pot trencar la majoria de govern Share on X
Loading ...
