Diguem d’entrada que el Parlament de Catalunya ha estat l’únic que s’ha atrevit a entrar a revisar l’extraordinària mortalitat que hi va haver entre la gent gran a les residències. Però també, en general, durant la covid del 2020. Cal valorar aquest fet, però alhora cal assenyalar que queda desprestigiat pel paripé que representa el seu text que, en cap moment, pretén esbrinar el que realment va passar.
És una manifestació més del desvergonyiment polític que no té límits, com ho demostra que tot el que se li acudeix dir a l’esmentat informe sobre la massacre més gran haguda a Catalunya després de la Guerra Civil és que hi van haver mesures “insuficients” i referit a la gent gran, una “hospitalització desigual” quan en realitat hi va haver un cribratge brutal que decidia sobre la vida i la mort en funció de l’edat del malalt i sense cap més exigència.
Van morir 8.000 residents en aquests centres, però també molts més que vivien a les seves llars i que l’informe no aborda amb prou profunditat.
S’assumeix que hi havia manca de mitjans i de personal, descoordinació i desconeixement sanitari, que les inspeccions a les residències van ser deficients, però no es diu res de quins aspectes dels esmentats es podien haver atenuat amb una pràctica i direcció política diferent, perquè no estem parlant d’un accident que succeeix en un període molt breu de temps, estem parlant d’un desastre humà que va transcórrer al llarg de mesos i mesos.
Aquest informe està en línia amb la insensibilitat de les institucions i els partits polítics catalans; també en gran mesura, dels mitjans de comunicació en relació amb aquella gran tragèdia. De fet, cal recordar que, de tot allò, només va sorgir en aquell moment un informe concret que posava en relleu tot el que estava passant amb un grau de concreció demostrativa que cap més treball posterior ha superat, perquè pràcticament no n’hi ha hagut. La sanitat catalana ha prescindit de revisar com van anar les coses.
Aquest informe va ser formulat per e-Cristians, i va tenir una escassa acollida en els mitjans de comunicació. Torna a ser el moment de recordar els seus punts més importants.
La desatenció a les residències de gent gran, que no van comptar amb una supervisió sanitària adequada malgrat que moltes d’elles no tenien ni capacitat per aïllar els malalts ni material de protecció per al personal. Era el preludi d’una mort anunciada. Malgrat l’elevada mortalitat, la reacció de la Generalitat va ser tardana i insuficient. No van respondre a les crides desesperades d’aquests centres. El fet era que ja el 6 d’abril hi havia 909 morts a les residències, una quarta part de tot l’estat espanyol. No hi va haver cap planificació global preventiva sobre la situació de les persones de més de 70 anys que vivien a casa seva, ni tan sols per a les que vivien soles. Els centres d’atenció primària ho van fer pel seu compte, però no hi va haver cap instrucció per localitzar tota aquesta gent.
Però, el més greu de tot va ser el cribratge dels malalts per edat. En principi per a les persones de més de 80 anys, a la pràctica per les de més de 75 anys. Les instruccions del departament de Salut desincentivaven el trasllat de les persones als hospitals per mitjà de les ambulàncies. Aquest cribratge, que es mantenia “en el secret”, va ser denunciat per un reportatge del Corriere della Sera de l’1 d’abril. Tots aquests actes van ser justificats remetent-se a diagnòstics clínics que no tenen l’aval de cap metge, són fantasmagòrics.
En la pràctica l’únic factor era l’edat, i aquest fet es jugava no només amb la desatenció a les residències, amb la negativa a traslladar malalts als hospitals, sinó també amb l’assistència mèdica. Tota persona de més de 75 anys que tingués dificultats crítiques per respirar i que no respongués només a la mascareta d’oxigen, li era negat l’accés a la ventilació mecànica invasiva (VMI), l’únic recurs per mantenir-la en vida.
No és cert, com demostren les instruccions escrites, que es tingués en compte l’estat físic de la persona perquè aquell criteri restrictiu s’aplicava tant a les persones de fragilitat greu com a aquelles altres sense limitacions funcionals i que practiquen l’exercici en forma de caminar. L’única variable “clínica” era l’edat.
Aquest fet va significar en la pràctica l’aplicació d’eutanàsies massives no consentides, disfressades de termes que figuren per escrit com el de “plantejar la limitació com un bé per al pacient”. La recomanació era no fer mai referència “a que no hi ha llits per a tots” i justificant l’abandonament del pacient a força de l’eufemisme de “no fer tractaments agressius”. Les instruccions que es van donar es poden consultar aquí.
No es pot consentir que es passi pàgina de fets tan greus. És una hipocresia dir que no cal cercar culpables perquè la qüestió és que el que cal cercar són responsabilitats polítiques i sanitàries. Cosa molt difícil, donat que els grans mitjans de comunicació catalans no estan per estirar la manta del poder, perquè els partits d’oposició com el PP també tenen la palla a l’ull, vegi’s el cas de Madrid, i perquè la fiscalia i la síndica de greuges han decidit que és un tema que ja està passat i que no toca.
Loading ...
