Panorama després de les eleccions europees del 6-9 de juny

La consigna oficial llençada per Brussel·les, immediatament després de coneguts els resultats de les eleccions europees del 6-9 de juny, era aquesta: “el centre polític europeista ha resistit“.

Les tres famílies polítiques tradicionals europees -democratacristians (PPE, Partit Popular Europeu), socialdemòcrates i lliberals-  han retingut, efectivament,  la majoria absoluta de l’Eurocambra. El PPE ha  obtingut 185 escons, els socialdemòcrates 137 i els lliberals (Renew Europe) 79. Tots tres junts signifiquen  401 eurodiputats de l’Eurocambra (formada per 750 eurodiputats) clarament per sobre dels 361 (majoria absoluta) necessaris per a l’elecció del pròxim president  o presidenta de la Comissió Europea. Afegint-hi els verds, la majoria “centrada“ europeista supera  els  450 escons. La “temuda marea d’extrema dreta“ ha impactat amb força a molts països de la UE, inclosos els  fundadors, però no ha arrasat en  el nou Parlament Europeu.

No obstant i això, el reconegut analista anglès, Timothy Garton Ash, catedràtic d’Història de la Universitat d’Oxford,  acaba d’escriure el següent en un article publicat al diari The Guardian: “Vigilem  i no  creiem en absolut que els resultats de les recents eleccions europees  no han sigut  tan dolents, com alguns ens volen fer creure“.  Segons T.G. Ash,  per entendre el que ha passat a les eleccions europees cal  posar el focus de l’anàlisi en els resultats  produïts en els estats  membres de la UE,  particularment en els  estats més rellevants, els fundadors de la UE, car la UE està dirigida més pels governs nacionals que no pas pels eurodiputats elegits al Parlament Europeu“. Els resultats d’aquestes eleccions a França i a Alemanya, els dos estats clau de la UE, són molt preocupants“. El que Europa necessita és una combinació de governs nacionals i d’institucions europees per tirar endavant conjuntament les  transicions verda, digital i energètica, la lluita contra el canvi climàtic, l’assoliment d’una autonomia estratègica, l’establiment d’una defensa europea i  el suport a Ucraïna“.

França

A França, el partit euroescèptic Rassemblement National  (RN) de Marine Le Pen ha doblat en resultats  a Macron i l’ha forçat a  convocar  eleccions legislatives anticipades. Ell no s’hi presentarà i confia que, en un sistema a doble volta, “la por que inspira a molts francesos  el Rassemblement National“ reverteixi el resultat de les europees o bé, en el pitjor dels casos, porti a una cohabitació que debiliti Le Pen de cara a les presidencials del 2027.

Marine ja es veu presidenta de França en aquella data. Fins i tot ha alabat la decisió de Macron de convocar eleccions generals immediates, car està segura de  guanyar-les àmpliament,  en col·laboració amb un altre partit ultra francès, anomenat  Reconquête, que presideix Eric Zemmour, del que forma part la  neboda de Marine (Marion Marechal-Le Pen). Aquests  tres líders ultradretans francesos coincideixen a afirmar que “cal fer fora Macron com més aviat millor de la política francesa“.

La darrera novetat a França és políticament explosiva   

El president del partit tradicional de centredreta Les Republicains (LR), Éric Ciotti, ha declarat estar disposat a arribar a un acord amb el partit de Marine le Pen de cara  a les eleccions anticipades convocades per Macron. Seria la primera vegada que la dreta tradicional francesa s’uneix en aliança amb el lepenisme, trencant tots els anteriors “cordons sanitaris“. Segons el diari Le Monde, “la dreta francesa està vorejant la seva implosió“. Marine le Pen ha declarat que la postura de Ciotti suposa  una “acció valenta i responsable“.

Alemanya

A Alemanya, el creixement del partit euroescèptic  l’Alternative für Deutscland ( AfD), que ha guanyat a tots els lands de l’est del país  (antiga República Democràtica Alemanya), preocupa molt a la força guanyadora, la CDU (Democràcia Cristiana) d’Úrsula von der Leyen, aspirant a un segon mandat com a presidenta de la Comissió Europea.

Itàlia

A Itàlia, ha guanyat clarament l’extrema dreta, amb Giorgia Meloni (líder de  Fratelli d’Itàlia) com a gran triomfadora. von der Leyen  havia considerat pactar amb ella per aconseguir una segona presidència de la Comissió Europea, i ara  pensa aconseguir-ho sense el seu suport.

Però a l’Eurocambra no hi ha disciplina de grup i això significa que delegacions nacionals d’alguns dels tres partits tradicionals europeistes, “centrats“ i guanyadors (democratacristians, socialdemòcrates i lliberals) poden votar, de manera impensada, en contra dels interessos de Von der Leyen. De fet, alguns ja han anunciat que així ho faran, com,  per exemple, Les Républicains, membres del PPE (Partit Popular Europeu). Cal tenir en compte que els grups polítics europeus no són blocs monolítics. Part dels seus integrants voten en molts paquets legislatius d’acord amb prioritats nacionals, no pas en clau ideològica paneuropea.

El vot secret per confirmar la presidència de la Comissió torna a augurar un resultat ajustat, tal com ja va ser l’any 2019, on von der Leyen ho va tenir molt difícil. Va superar per només nou vots la majoria requerida, en un hemicicle de 751 diputats. En tot cas, von der Leyen apareix com a favorita per a  una possible reelecció.  Abans d’un vot positiu a l’Eurocambra, necessita ser nominada pel Consell Europeu, que és el que mana de veritat a la UE. Aquesta institució mantindrà una reunió informal el 17 de juny en la que es tractarà sobre la nova presidència de la Comissió Europea.

L’extrema dreta també ha guanyat als Països Baixos i Bèlgica. Cinc països fundadors han virat, per tant, cap a l’extrema dreta. Entre els països grans, només a Espanya el centre europeista de populars i socialistes resisteix l’envit.

Els bons resultats dels euroescèptics, fins ara dividits en dos grups (Conservadors i Reformistes, de Meloni i Vox, i Identitat i Democràcia, de Le Pen i AfD),  formaran un hemicicle més polaritzat entre els defensors de la integració europea i les forces nacionalistes o “patriòtiques“, com els agrada anomenar-se als euroescèptics.

El nou cicle polític que ara comença (2024-2029)  es caracteritzarà per tres fenòmens: creixent contestació de l’extrema dreta, fragilitat de l’anomenat  “centre polític europeista“ que, malgrat conservar la majoria absoluta a l’Eurocambra, no podrà evitar els vaivens polítics en els governs nacionals, i l’existència d’una majoria de bloqueig formada per la suma de totes les dretes de l’Eurocambra.

L’ascens de la ultradreta és considerat per analistes  com una sotragada electoral similar, o inclús més forta, que la provocada l’any 2005 pel rebuig en referèndum, a França i als Països Baixos, del tractat constitucional de la UE. Ara com abans, afirmen, la temptació de Brussel·les és aparentar que es tracta d’una ensopegada menor, sense conseqüències tangibles per al futur de la UE.

Consideren que “el motor francoalemany“ ha quedat molt tocat. El primer partit a França és el nacionalpopulista de Marine Le Pen i el segon partit a Alemanya és l’euroescèptic  AfD, que suma més vots que els rebuts pels tres partits que governen en coalició  (socialistes, lliberals i verds). Feia 40 anys que un partit francès no obtenia tants bons resultats com el de Le Pen en unes eleccions europees. La contundència de la victòria lepenista ha estat  aclaparadora. “És un avís molt seriós per a França i per a la UE”.

A casa nostra, alguns comentaristes, com Enric Juliana (La Vanguardia),  escriuen que “a l’hora actual, la confusió política progressa a la UE i en aquests moments els governs de França i Alemanya, la parella clau tradicional de la UE, són dos morts vivents“.  En un article publicat pocs dies abans de les eleccions europees, Juliana havia escrit que “la fatídica hora d’Europa ha arribat;  la UE es pot endinsar en un insondable procés de decadència que la condueixi a una lenta disgregació“.

Altres analistes, com Xavier Vidal Folch (El País), pensen diferent i afirmen que “la darrera legislatura de la UE ( 2019-2024)  ha sigut molt exitosa,  Von der Leyen ha fet una gran tasca i es mereix repetir en el càrrec de presidenta de la Comissió Europea“.  “En els darrers anys s’han assolit moltes fites. Exemples: s’ha superat el Brexit, cap estat membre pretén seguir el camí de sortida del Regne Unit a la vista dels seus mal resultats, s’ha superat una pandèmia sense pràcticament competències sanitàries, s’ha fet front amb èxit a una crisi econòmica provocada pel coronavirus  llençant la primera emissió “d’eurobons”  (deute mancomunat)  a la història de la UE amb els fons Next Generation. Però, és clar, queda molt camí a recórrer. Les agendes mediambientals, digitals, socials i de defensa s’han de completar. L’horitzó a mig termini de la UE apunta a un nou procés d’ampliació cap a l’est, prèvia una reforma institucional necessària. Per a afrontar els reptes interns i externs de la UE, la millor opció possible és una Europa unida, centrada i forta“.

Cinc països fundadors han virat cap a l’extrema dreta. Entre els països grans, només a Espanya el centre europeista de populars i socialistes resisteix l’envit Click To Tweet

L'independentisme es posarà d'acord per guanyar el govern de la Generalitat?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.