En un temps rècord la Comissió Europea (CE ), presidida per l’alemanya Úrsula von der Leyen, ha proposat una estratègia radicalment innovadora : el Pacte Verd europeu per aconseguir un tipus de creixement diferent. Per primera vegada la prioritat número u és la sostenibilitat competitiva en el futur. Es tracta de descarbonitzar Europa per ser el primer continent que aconsegueixi la neutralitat climàtica, adaptant totes les polítiques a l’objectiu d’un desenvolupament sostenible integrador des del punt de vista ecològic, econòmic i social.
El Pacte Verd és la resposta no només als reptes climàtics i mediambientals, sinó també als reptes socials que comporten. És una estratègia de creixement que situa la justícia i l’equitat al centre, a través de la iniciativa d’un Fons de Transició Justa, que permeti aglutinar els sectors de l’economia i els actors socials a favor d’un pacte per i per a les persones, per la prosperitat i per al planeta. L’objectiu és realitzar amb èxit una transició econòmica, ecològica i social. Aconseguir un canvi d’aquesta naturalesa requereix mobilitzar i comptar amb una àmplia participació i el suport de la societat civil, els governs i els ciutadans de tota la Unió Europea (UE ), a través d’un pacte pel clima que ens mobilitzi a tots entorn d’aquest gran objectiu.
Aquesta proposta de Pacte Verd arriba després que la UE hagi viscut els quinze anys més difícils de la seva existència ( 2005-2019), caracteritzats per una veritable “crisi existencial“ causada per una proliferació de crisis internes i d’amenaces externes, que ja hem comentat en Posts anteriors. En aquest sentit, recorda la proposta ambiciosa plantejada pel President Jacques Delors a la meitat dels anys vuitanta del segle passat, consistent en la creació d’un gran Mercat Interior europeu en el horitzó 1992. Aquella proposta es convertí en un gran èxit, car va ser capaç de mobilitzar -com ara es torna a intentar- a la societat civil, els governs i els ciutadans europeus entorn d’un gran objectiu. I va significar la superació de la primera gran crisi de la UE que va començar l’any 1973 i va tocar fons a la meitat dels anys vuitanta, un període d’europessimisme semblant en durada al darrer que hem conegut i que la UE es proposa superar amb la nova proposta de Pacte Verd.
El que ara es proposa és una necessitat per a la sostenibilitat i un nou marc per associar els ciutadans, sobre tot als més joves, amb el projecte europeu. I és també una gran oportunitat per a Europa, que podrà desenvolupar una estratègia de creixement, de competitivitat, de reducció de costos i d’eficiència que pot fer-nos líders en els estàndards mediambientals i en les noves tecnologies verdes. Convé així mateix ressaltar la important dimensió social : la transició ha de ser justa. Això vol dir que caldrà posar en marxa els recursos materials i financers, les mesures de formació i d’acompanyament que permetin que els sectors productius puguin adaptar-se a aquest gran desafiament.
Dos personatges tenen un paper clau al respecte en el si de la Comissió Europea, al costat de la presidenta alemanya de la Comissió Europea : són el Vicepresident neerlandès Franz Timmermans i el Director General espanyol Daniel Calleja.
La nova Comissió Europea ha nascut sota el color verd de la sostenibilitat i ha passat amb rapidesa de les definicions estratègiques verdes als plantejaments financers per fer-hi front. A mitjans del mes de gener ha presentat el pla financer per aconseguir el gran objectiu d’arribar a la neutralitat climàtica l’any 2050. En concret, preveu mobilitzar fins a un bilió d’euros en la pròxima dècada, això sí, a través de molta enginyeria financera. Una inversió de fons comunitaris relativament modesta, avalada per diners dels estats membres, i amb la participació del Banc Europeu d’Inversions ( BEI ), que estimularia la iniciativa privada que permeti arribar a aquesta xifra gairebé màgica que la Comissió Europea s’ha fixat. Aquest tipus d’enginyeria financera ja la va provar la Comissió Europea anterior, presidida pel luxemburguès Jean-Claude Juncker, amb el seu Pla d’Inversions Estratègiques .
El nou pla preveu que 500.000 milions surtin del pressupost comunitari, als quals s’afegirien 114.000 milions addicionals aportats pels estats membres. A partir d’aquí, InvestEU, el mecanisme europeu per estimular les inversions, mobilitzaria uns 279.000 milions en suport a projectes ecològics, la majoria del sector privat. D’altra banda, s’espera reunir 100.000 milions per al mecanisme de Transició Justa. Aquests són els càlculs presentats per la Comissió Europea per fixar el finançament del seu gran projecte, la transició energètica. A més de potenciar les inversions, una part important del pla està dedicat als ajuts a la transició per suavitzar l’impacte en els sectors i els països que resultin més perjudicats pel canvi energètic. Un mecanisme que espera mobilitzar 100.000 milions d’euros per al període 2021-2027, que coincideix amb les pròximes “perspectives financeres“ o pressupost septennal europeu. Una de les peces essencials per “no deixar ningú enrere”, en frase encunyada per la presidenta Úrsula von der Leyen, és el Fons de Transició Justa.
El vicepresident de la Comissió Europea responsable, Franz Timmermans, acaba de declarar el següent :
“Hem de mostrar solidaritat amb les regions més afectades d’Europa, com les regions mineres i d’altres, per assegurar que el Pacte Verd obtingui el suport de tothom i tingui l’oportunitat de fer-se realitat“.
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,