Passada la primera onada d’ahir que va motivar la lògica sorpresa, pels acords assolits entre JxCat i el govern, amb un inventari molt optimista dels resultats per part dels portaveus de Puigdemont, comencen a aparèixer grans núvols. De fet, també ahir ja era una advertència general el silenci del govern pels acords assolits. Tot el que sabíem era de boca de Junts sense que els portaveus socialistes o governamentals donessin gens ni mica d’informació.
El resultat s’ha traduït en quatre blocs d’opinió. El del govern Sánchez que exhibeix els continguts beneficiosos dels decrets i treu ferro a uns acords que ells no han explicat. Un segon bloc és el del clan sobresaltat, sobretot per la qüestió del traspàs de les competències en immigració, que òbviament és encapçalat pel PP, però que s’estén a instàncies clarament independents i fins i tot socialistes. Hi ha també l’alegria, ja veurem si excessiva de JxCat. I ben curiós, l’actitud de refús d’ERC que, com a representant dels interessos de Catalunya per mitjà del govern de la Generalitat, hauria d’estar satisfeta de que augmentin les competències del govern català. Aquesta última reacció més les dures declaracions de Junqueras, posen en relleu un problema crònic de Catalunya que a més aflora en els moments difícils: el de la seva atomització i enfrontaments interns. És una maleïda tradició que com a mínim es remunta al segle XV i a la I Guerra Civil catalana.
En aquesta ocasió, la interpretació exultant del govern Sánchez no pot amagar el desconcert, la incertesa i la sensació de pèrdua perquè s’ha anat massa lluny amb les concessions a Junts. Fins i tot, Enric Juliana, líric glosador de les polítiques de Sánchez, pensa que “tot és massa complicat”.
Perquè a més a darrere de Junts ve el govern basc, que ja ha reclamat la mateixa competència i Coalició Canària, el vot que li va donar la victòria in extremis a Sánchez perquè no veu gens clara aquesta qüestió. Per la seva banda l’aliat incondicional del govern espanyol, Junqueras, desqualificava JxCat acusant-los d'”abraçar els discursos de l’extrema dreta que criminalitzen les persones migrants”. No sembla lògic que reclamar la competència sobre immigració signifiqui automàticament tenir un caràcter xenòfob, però la “política fraterna” catalana té aquestes connotacions.
En realitat, hi ha moltes raons per dubtar del significat real dels acords d’ahir entre Junts i el govern espanyol. Per començar, fer efectiu el traspàs de les competències en immigració via article 150.2 de la Constitució requereix una llei orgànica i, per tant, la majoria absoluta de 176 diputats. Només que en falli un, per exemple el de CC, no hi ha llei. Però és que a més, no tot el que és de l’estat es pot traspassar per aquesta via generosa del 150.2, perquè l’article 149.2 de la CE estableix clarament que l’estat té competència exclusiva sobre les matèries d'”immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil”. Això fa que diversos juristes ja s’hagin precipitat a dir que aquest traspàs, si es tractés, tal com diu Junts, de capacitat de regular els fluxos migratoris, seria inconstitucional. A més, ja hi ha dues sentències del TC del 2002 i del 2016 que tendeixen a afavorir aquesta explicació.
Per tant, una possible interpretació del traspàs al marge del que reciti Míriam Nogueras, és que el que es donaria i es pagaria, en tot cas, seria una mena de gestió social de la immigració per afavorir la integració dels immigrants en els ordres cultural, lingüístic, laboral, etc, però res de regular qui entra i qui surt de Catalunya, qui pot residir i on ho pot fer i en quines condicions es pot fer fora un immigrant del país català. Si això acaba sent així, el que tindríem no és un gran pacte, sinó més aviat el “parto de los montes” que després de molt de soroll va acabar parint un ratolí.
De fet, aquesta pot ser la tònica de la legislatura, l’estratègia de Sánchez. Pactar tot el pactable, aguantant el xàfec, però, a l’hora de la veritat, ni 5 de calaix. Ja ho apuntàvem ahir amb el traspàs de Rodalies assolit per ERC: comissió política, comissions tècniques, subcomissions, comitès,… i així es poden passar els anys que duri la legislatura.
De fet, aquest estil ja es veu, per exemple, en l’altre punt pactat anunciat per JxCat com que el govern es feia càrrec del cost de bonificació del transport públic que corresponia a l’autonomia. Ja han aclarit els governamentals que això no va així. El que faran és liquidar l’obligatorietat de contribuir amb el 20% a la bonificació, però el govern de l’estat no la pagarà. Per tant, el que ha acordat Junts és que en tot cas les empreses a Catalunya perdin el 20% d’aquesta bonificació perquè com no estarà obligada a fer-ho, la Generalitat se’n pot inhibir tranquil·lament. És fàcil constatar que hi ha una gran diferència segons quina sigui la versió.
I tres quarts del mateix es pot dir en relació amb les famoses balances fiscals. Ara ja està clar que, en contra del que va anunciar Junts, el govern Sánchez no les publicarà; és a dir, no assumirà oficialment cap mena de balances, que és el que ens han venut Míriam Nogueras i Turull. El que farà el govern és facilitar a qui ho demani les dades primàries perquè cadascú valori la balança fiscal que consideri adient d’acord amb les metodologies disponibles i discordants. És a dir, tindrem més dades, però estarem on estaríem segons si el càlcul es fa pel mètode cost-benefici,que dona un resultat molt diferent a si s’utilitza l’altra via més empleada que és el de la despesa efectiva. O sigui que, de canvis pocs i de maquillatge molt.
Loading ...
