Hi ha qüestions que defineixen una era i, tanmateix, passen gairebé desapercebudes en el debat públic. La fi del tractat New START n’és una. A Brussel·les, a Berlín, a París, el tema ha rebut una atenció intermitent, sovint relegada a les pàgines interiors. En els grans mitjans europeus, l’expiració formal del darrer acord que limitava els arsenals nuclears estratègics dels Estats Units i Rússia ha quedat eclipsada per guerres convencionals, crisis energètiques i cicles electorals. Però el control d’armes nuclears no és una nota al peu de pàgina: és l’arquitectura invisible que ha sostingut la seguretat transatlàntica durant més de mig segle. És una qüestió existencial.
Durant la Guerra Freda, Washington i Moscou van construir aquesta arquitectura amb una paciència gairebé tectònica. Els tractats Strategic Arms Limitation Talks (SALT I i II), després l’Intermediate-Range Nuclear Forces Treaty (INF), i finalment el mateix New START, van establir límits quantitatius, règims d’inspecció intrusius i mecanismes de verificació dissenyats per reduir la probabilitat d’un error catastròfic. New START, signat el 2010, limitava cada part a 1.550 caps nuclears desplegats i 700 sistemes llançadors desplegats, amb inspeccions in situ i intercanvis regulars de dades.
Aquest model bilateral va funcionar perquè reflectia una realitat bipolar. Però el món nuclear del 2026 ja no és el de 1991.
La fi d’un model bilateral
Rússia va suspendre la implementació de New START el 2023, després d’anys de tensions sobre el compliment i les inspeccions. En aquest sentit, Rússia no té bona nomenada amb els seus acords: pocs semblen recordar l’acord de Budapest de 1994 mitjançant el qual Rússia es va comprometre a respectar les fronteres d’Ucraïna a canvi que Ucraïna entregués les armes nuclears, que posseïa per ser membre de l’antiga URSS.
L’expiració formal del tractat no va crear el buit; el va oficialitzar, perquè el forat ja estava creat. Presentar-ho com l’inici d’una cursa armamentista ignora un fet central: un acord requereix almenys dues parts compromeses. Washington es trobava davant una elecció incòmoda: mantenir-se lligat unilateralment a restriccions que Moscou ja no aplicava, o reconèixer que el marc havia quedat obsolet.
El debat real, però, no és només sobre Rússia. És sobre la Xina.
Segons estimacions del Departament de Defensa dels Estats Units, Pequín ha passat de tenir aproximadament 200–250 caps nuclears el 2020 a més de 600 el 2024, i podria superar els 1.000 abans del 2030. La construcció de centenars de nous silos de míssils balístics intercontinentals al desert xinès, juntament amb la modernització de la seva tríada nuclear (terrestre, marítima i aèria), apunta a una expansió ràpida i, fins fa poc, opaca.
Un règim de control d’armes que només limiti Washington i Moscou, mentre el tercer actor nuclear més important accelera sense restriccions comparables, reflecteix una aritmètica estratègica superada. Per primer cop en la història moderna, els Estats Units podrien enfrontar-se a dues potències nuclears amb arsenals comparables, coordinades tàcticament en alguns àmbits i alineades diplomàticament en d’altres.
La introducció explícita de la qüestió xinesa
És en aquest context, l’administració nord-americana ha insistit que qualsevol futur acord ha d’incloure la Xina. Aquesta no és una matisació tècnica; és un gir estructural.
La proposta presentada a Ginebra a inicis de febrer articula tres principis:
- Multilateralitat obligada. El control d’armes ja no pot ser exclusivament bilateral. La Xina, com a potència nuclear en expansió, ha d’assumir responsabilitats proporcionals al seu pes estratègic.
- Compliment verificable. No hi haurà concessions que ignorin incompliments previs. Els mecanismes de verificació —inspeccions, notificacions, intercanvis de dades— no són accessoris diplomàtics; són el cor del sistema.
- Negociació des de la força. Washington mantindrà una dissuasió nuclear robusta i modernitzada mentre explora reduccions. El pressupost de modernització nuclear dels Estats Units, estimat en més d’1,2 bilions de dòlars al llarg de 30 anys segons l’Oficina Pressupostària del Congrés, reflecteix aquesta doble aposta: dissuasió i negociació.
Aquesta estratègia respon a una realitat incòmoda: la Xina ha rebutjat tradicionalment entrar en marcs de limitació que la situïn en paritat formal amb els Estats Units i Rússia, argumentant que el seu arsenal continua sent inferior. Però si les projeccions actuals es compleixen, aquesta asimetria es reduirà dràsticament en menys d’una dècada.
El risc de la indiferència europea
Per a Europa, la qüestió no és abstracta. Les capitals europees depenen del paraigua nuclear nord-americà dins de l’OTAN. Si l’equilibri estratègic global es transforma en un triangle inestable, les conseqüències es projectaran directament sobre el continent.
La paradoxa és que, mentre Washington redefineix el marc del control d’armes per adaptar-lo a una era tripolar, gran part del debat europeu continua ancorat en categories de la Guerra Freda. La política de seguretat europea discuteix autonomia estratègica i capacitats convencionals, però rarament aborda amb la mateixa intensitat l’arquitectura nuclear que sosté l’últim nivell de dissuasió.
La història ens ofereix una lliçó clara: els acords més difícils solen ser els més valuosos. Les negociacions que van conduir a SALT i a New START van requerir anys, fins i tot dècades. Incloure una tercera potència amb una cultura estratègica diferent, menys transparent i menys inclinada a la verificació intrusiva, multiplicarà la complexitat.
Però la complexitat no elimina la necessitat. Al contrari, la fa més urgent.
Si el segle XX va ser l’era del duopoli nuclear, el segle XXI podria ser el de la competència tripolar. Sense un marc que integri la Xina, qualsevol acord futur corre el risc de ser un exercici de nostàlgia diplomàtica. Amb ell, hi ha almenys la possibilitat d’evitar que l’aritmètica nuclear del futur es construeixi sense límits.
El debat que Europa encara tracta com una qüestió tècnica és, en realitat, existencial.
El control d’armes ja no pot ser bilateral. Sense la Xina, qualsevol nou pacte nuclear neix obsolet Share on X
Loading ...
