És del tot evident que la cimera de l’OTAN a Madrid ha significat un reforçament del president del govern espanyol i del seu lideratge. Ha aconseguit sobradament les anhelades fotografies amb Biden i amb molts líders mundials. Els dos sopars en escenaris magnífics han donat imatges que es poden considerar sense excessos com a històriques. Però, tot i aquests fets, està per veure que les seves conseqüències sobre la política espanyola i les perspectives electorals serveixin per revertir la progressiva caiguda de l’actual govern.
En els acords finals plana un interrogant sobre si Ceuta i Melilla estan realment sota l’escut protector de l’OTAN o no. Per a alguns mitjans clarament alineats sempre amb el govern, com La Vanguardia, la resposta és un rotund “sí”, com mostren els titulars de la primera pàgina del 30 de juny. La lectura del text, però, deixa obert l’interrogant. En concret la frase que s’utilitza per justificar que aquelles ciutats geogràficament africanes estan sota l’escut de l’OTAN es troba en el punt 20 del text acordat: “preservar la sobirania i la integritat del territori de tots els aliats i prevaldre contra qualsevol agressor”. No hi ha, per tant, una referència explícita a les dues ciutats i per tant ens trobem davant una concessió que a l’hora de la veritat serà interpretable en funció de les circumstàncies polítiques. Heus aquí algunes claus per interpretar la situació:
Continua viva, i no és per menys, la polèmica per les desenes i desenes de morts a la tanca de Melilla. És un problema per al govern que durarà temps perquè han intervingut les Nacions Unides, la fiscalia espanyola, és tema del Congrés dels Diputats que a més comptarà amb una forta embranzida pels habituals aliats de Sánchez.
Un cop demolidor ha estat la coincidència de la cimera amb l’anunci d’una inflació que arriba en termes interanuals al 10,3%. Una xifra mai vista des de la dècada dels 80 (1985), amb el que significa de deteriorament greu de les condicions de vida per a una majoria de la població.
Finalment, s’ha confirmat la nova onada de covid, i Espanya anirà per la setena, un fet també insòlit a Europa. El cim es calcula que arribarà durant la tercera setmana de juliol i ja és una evidència que al dèficit estructural de la sanitat pública s’hi afegiran les vacances del personal sanitari donant lloc a un escenari molt perillós perquè l’atenció mèdica estarà sota mínims. Com sempre tots els malalts d’altres patologies seran els principals perjudicats, i tot plegat afectarà desenes de milers de famílies a tota Espanya.
L’acord portat per Bildu d’incorporar en la “memòria democràtica” el període que va fins a 1983 i, per tant, incorporar en la mateixa tota la transició i el primer any de mandat de Felipe González constitueix un precedent que canvia radicalment el relat sobre la nostra democràcia, perquè considera que sota la transició es van continuar cometent crims franquistes i aquesta taca s’estén al mateix Felipe González.
Aquest fet òbviament no és accidental. Significa que Sánchez ha dit sí a la tesi de sempre de l’esquerra basca, abans d’ETA i ara de Bildu, que la transició i el mateix govern de Felipe González va continuar perseguint injustament els bascos. En el focus el GAL i les implicacions amb el primer govern socialista. Naturalment, aquesta nova concessió de Sánchez remou les rengles del PSOE més clàssic i evidentment no servirà per millorar les relacions amb el més important líder del socialisme espanyol, Felipe González.
En el marc d’aquests vectors clau cal situar el nou relat del president del govern, presentant-se com a víctima de les grans forces econòmiques perquè actua com a defensor de la gent més necessitada i de les classes mitjanes. Aquest discurs, que ja va començar en el moment de presentar les mesures, l’aprofundeix ara acusant el PP i Vox de no ser partits independents, sinó d’estar al servei d’aquesta foscor. És un discurs desligitimador molt radical que pot tenir conseqüències sobre el funcionament de la democràcia, però al mateix temps està per veure que tingui efecte electoral, que en últim terme és la seva pretensió. Per a molts analistes Sánchez està en la mateixa situació de Felipe González el 1994 i Rodríguez Zapatero el 2011, presoner d’una profunda crisi econòmica i envoltat d’una sèrie de problemes que agreugen la seva capacitat de resistència política.
Loading ...
