Oficialment, en els països d’Orient Mitjà tothom, o quasi bé tothom, és musulmà.
Poder religiós i poder civil s’hi troben a més particularment entrellaçats: la legislació sol incloure elements de la llei religiosa islàmica o shària. Els propis governs tenen competències religioses, com controlar les oracions. A Aràbia Saudita, el ministeri d’hisenda recull també el Zakat, un impost religiós.
No obstant, Deutsche Welle, en la seva edició espanyola, ha publicat un sorprenent article que recull diverses enquestes que assenyalen que els habitants de l’Orient Mitjà s’estan allunyant de la religió, almenys en les seves formes promogudes per les institucions oficials.
La qüestió religiosa és particularment delicada a l’Orient Mitjà, i és difícil obtenir dades que reflecteixin fidelment la realitat.
No obstant això, el sociòleg nord-americà, Ronald Inglehart, professor emèrit de la Universitat de Michigan, defensa la tesi d’una secularització creixent a l’Orient Mitjà.
Inglehart ha analitzat enquestes sobre les creences religioses arreu del món durant dècades, i afirma que s’observa una disminució de la fe religiosa en països majoritàriament musulmans tan diferents com l’Iraq, l’Iran, el Líban i el Marroc.
A l’Iran, per exemple, oficialment una república islàmica des de la revolució de 1979, una enquesta recent del Grup per a l’Anàlisi i la Mesura de les Actituds a l’Iran ha revelat que un 47% dels interrogats declaren haver passat de ser “religiosos” a no ser-ho.
Segons Pooyan Tamini Arab, professor d’estudis religiosos a la universitat d’Utrecht als Països Baixos i coautor de l’estudi, aquesta tendència té molt a veure amb les transformacions que ha patit l’Iran durant les darreres dècades, com la urbanització massiva, la penetració de internet (comparable a l’europea), l’augment de l’alfabetització i el descens del índex de fecunditat.
L’estudi coautorat per Tamini desmenteix les dades oficials del govern iranià, segons les quals el 99,5% de la població creu en Déu. Segons la seva troballa, un 80% dels iranians creurien efectivament, però sols un 32,5% es declara musulmà xiïta, la religió oficial del país.
Aquest investigador apunta que el factor més decisiu de l’actual secularització és la institucionalització de la religió com a fonament i instrument del poder de l’estat. Això condueix a que la religió formal sigui mal vista, a pesar de que la gran majoria de la població segueixi creient en Déu.
Com a l’Iran, la confusió existent a Orient Mitjà entre estat i religió semblaria estar empenyent bona part de la població cap a actituds més seculars.
Un altre exemple seria el Líban, on tant sols una quarta part de la població es declara ara religiosa. Això en un país on el sistema polític es basa precisament en l’equilibri entre les tres confessions majoritàries: musulmans xiïtes, cristians i musulmans sunnites. De fet, el seu registre civil inclou la confessió religiosa del ciutadà com a dada obligatòria.
40 anys després de l’auge de l’Islam polític amb la revolució iraniana i la lluita dels mujahidins afganesos contra la invasió soviètica, a l’Orient Mitjà es podria estar covant una resposta contrària a les idees que propulsaren aquells esdeveniments.
La tensió entre la religió institucional promoguda pels règims polítics com a fonament de poder, com l’Iran però també l’Aràbia Saudita wahhabita, i les seves poblacions, podria eventualment conduir a demandes de reforma.
Una incipient obertura religiosa a l’Orient Mitjà contrastaria amb força amb la situació de l’Islam en els països europeus.
Com enquestes recents fetes a França demostren, els musulmans tendeixen, en canvi, a tancar-se i les posicions contràries als valors occidentals hi guanyen terreny.
