La reflexió sobre on ens du la dinàmica política espanyola és ara urgent i necessària.
Tenim un president de govern que es dedica a predicar, en seu parlamentària, que cal aixecar murs i que el protegeixin l’oposició, i declara en un diari tan afí com La Vanguardia “que hi ha una “fachoesfera” que treballa per fer-lo fora del govern”.
És evident l’actitud polaritzadora i frontista de Sánchez que s’accentua en la mesura que augmenten les seves dificultats per governar amb els seus aliats electorals. Es liquida d’aquesta manera la necessària centralitat política. I això té molts punts de contacte amb el que va passar durant la II República. Caldria aturar-se a reflexionar com ens trobaríem si no existís el poder moderador i econòmic de la Unió Europea, si Espanya com en els anys trenta només estigués lliurada als seus propis impulsos. Alhora, Núñez Feijóo ha decidit que la política també es fa al carrer, i les manifestacions i concentracions s’han convertit en un instrument habitual del repertori de l’oposició.
No hi ha cap més país amb una democràcia ben establerta al món occidental que necessiti mediadors estrangers pels seus conflictes interns. Ho va assumir Sánchez per imperatiu de Puigdemont i a més per negociar fora d’Espanya. I després ho han repetit el PP i els socialistes per resoldre el desacord en el poder judicial. No s’adonen que és una manifestació d’impotència absoluta de les institucions espanyoles? No s’han aturat a pensar les conseqüències d’aquestes decisions?
El Congrés, primer, i el Senat, després, s’han convertit, no en representants del poble, sinó en dos búnquers enfrontats dirigits pel govern, un, i per l’oposició, l’altre, pervertint així tot el sistema representatiu. En quin estat de coses superarem aquest conflicte si és que s’arriba a superar?
L’enfrontament entre l’executiu i el Congrés amb els jutges és també un fet insòlit en un sistema democràtic i esdevé insostenible i, si a més, s’hi afegeix la degradació partidista del Tribunal Constitucional, el panorama no pot ser més tètric. Els tres poders estan enfrontats, polaritzats i fragmentats sense contrapesos ni factors de reequilibri, perquè el cap de l’estat, a diferència de la majoria dels països democràtics, no té atribucions per intervenir.
La hipocresia amb la immigració és escandalosa
D’una banda, i pel consum intern, hi ha la lloança desmesurada dels avantatges dels immigrants amb el criteri que això frena el creixement de l’extrema dreta. I alhora, se’ls maltracta. La forma com el govern aborda el problema del flux d’immigrants a les Canàries és escandalós. La falta de mitjans pels qui arriben està fora de mesura. La situació a l’aeroport de Barajas per atendre aquelles persones que estan retingudes perquè no poden entrar a Espanya és tan extrema que, fins i tot, la Creu Roja ha abandonat les seves tasques com a protesta per la situació creada.
Mentrestant, la immigració creix i creix i acaba sent una droga per estimular els sectors de baixa productivitat.
Mentre, la natalitat continua en caiguda lliure sense que el govern se situï almenys al nivell d’Europa pel que fa a ajuts i atencions a les famílies amb fills.
Els extravagants equilibris que les aliances obliguen a fer a Sánchez, comporten una divisió i ruptura amb el bloc occidental. Ha passat primer amb la negativa a formar part, fins i tot simbòlicament, del grup de països encapçalats pels EUA que intenten garantir la navegació segura pel Mar Roig, i ara mateix declarant emfàticament el ministre d’Afers Exteriors que continuaran amb l’ajut a l’UNRWA, quan tota una sèrie de països occidentals, començant pels EUA, han dit que suspenen aquesta col·laboració fins que no s’aclareixi la col·laboració del personal d’aquesta agència amb Hamàs.
Els acords amb l’independentisme, sobretot pel que fa a JxCat, cada cop semblen més difícils mentre van emergint com a novetat afers que ja se sabien, que semblaven poc més que pintorescos, com l’ajut de 10.000 soldats russos, generant un panorama que té com a mínim una greu conseqüència: mai com ara la crispació a la resta d’Espanya contra Catalunya, no contra l’independentisme, sinó contra Catalunya, havia estat tan gran. De ser vistos amb admiració i respecte durant la transició, hem arribat a la situació actual i això té i tindrà encara més un cost en tots els ordres.
Davant d’aquesta situació, el PSC revela la seva incapacitat per resoldre-la, mentre que el PP i Vox contribueixen a atiar el foc que alimenta el problema.
Loading ...
