Una característica històrica de Catalunya ha estat la seva capacitat d’atreure població de la resta d’Espanya de manera continuada. Aquest fenomen demogràfic s’ha produït bé, en forma de grans onades, com les que van portar als contingents en moments diferents d’aragonesos murcians, andalusos, o nuclis més importants, o bé, de manera continuada en forma d’un balanç migratori positiu si bé que moderat.
El resultat salta a la vista: la meitat o més de la població de Catalunya té pares o avis procedents d’altres indrets d’Espanya. Però aquesta característica s’ha estroncat, de manera que el balanç migratori amb la resta d’Espanya des del 2008 és negatiu, per primera vegada a la nostra història. Ho és en unes 7.500 persones, una xifra molt modesta. Però la significació no radica en la quantitat, sinó en el canvi de tendència. En el període de 2008-2019 el balanç ha estat negatiu en tota la primera part de la crisi 2008-2013, però també, i aquí és on hi ha una referència significativa, després del 2017. En dos anys, el passat i l’anterior, el saldo migratori amb Espanya, la diferència entre els que han vingut i aquells que han marxat, és de 5.500 persones. Aquí per tant, no juga la crisi econòmica perquè ja estàvem en període de represa, sinó el factor polític. Sembla clar que la deslocalització de les seus de totes les empreses que van marxar amb motiu de l’intent del referèndum ha vingut acompanyada d’una fugida de població. El problema podria multiplicar-se si a més resultés que aquestes pèrdues corresponen a habitants que posseeixen una bona qualificació professional.
Hi ha per tant una explicació directament lligada a la circumstància política generada per l’independentisme, però que no és l’única causa, perquè en aquell mateix període 2008-2019, s’observa amb dades d’afiliats a la Seguretat Social, en termes de percentatge sobre la mitjana anual d’afiliats, que Catalunya amb dificultat s’ha recuperat del període crític. Entre el 2008 i el 2013, l’afiliació va ser negativa, mentre que ha crescut a partir del 2014. Però la diferència entre les pèrdues i els guanys d’afiliació d’aquesta dècada llarga són mínimes. Primer es va perdre un 15,6% d’ocupació i després s’ha recuperat un 17,1%. És a dir, un 1,5% en positiu. Molt poc, per tant i que sens dubte ara amb la nova crisi quedarà abastament arravatat.
Aquestes xifres contrasten fortament amb les que denota Madrid, que presenta un saldo migratori interior vigorosament positiu i una variació anual de l’ocupació clarament millor que la catalana.
Es pot pensar que aquestes xifres d’intercanvi amb Espanya queden compensades per la immigració exterior, però no és el mateix. El fet que marxi personal qualificat i sigui substituït per romanesos i marroquins que des d’altres punts d’Espanya venen a Catalunya, implica una alta pèrdua de capital humà de recursos fiscals i un augment de la càrrega social, perquè una part d’aquesta població necessita ser ajudada, donades les seves mancances materials.
La dinàmica, en definitiva, d’aquesta última dècada, accentuada per aquests dos últims anys, no ha estat bona. I si no hi ha un revulsiu molt important, i les conseqüències de la Covid-19 no fan altra cosa que augmentar aquestes inèrcies, el resultat per a Catalunya pot esdevenir molt negatiu i marcar una inflexió històrica.
Loading ...
